Plaça de Monells

Monells i la seva plaça encara s'han fet més famosos i visitats de resultes de l'estrena d'Ocho apellidos catalanes. Veig en un dels tràilers (és tot el que veuré de la pel·lícula) com els protagonistes arriben en cotxe a “Soronelles”, giren i la càmera ensenya la imatge imponent del castell i la vila de Foixà. Poc després, el vehicle s'atura davant del portal del carrer Vilanova de Monells. Els personatges en baixen i van caminant entre senyeres i estelades cap a la plaça. La plaça de Monells agafà forma a l'edat mitjana per deixar espai a un important mercat que, probablement, va substituir-ne un de precedent que es feia a Anyells, terme de Corçà, en un lloc on confluïen sis camins que encara conserva el topònim del Mercadal. Al seu torn, el mercat de Monells va decaure a partir del segle XIV per la competència del de la Bisbal. N'ha quedat aquesta plaça, irregular, preciosa, que la pel·lícula ha triat com a escenari per ensenyar una Catalunya diguem que molt catalana, efervescent, tradicional i contundentment catalana. Els tòpics són sempre simplificadors i, per això mateix, projecten imatges que no expliquen la realitat. Precisament el mateix poble de Monells exemplifica com n'és de canviant la societat i l'enorme distància entre aquesta i les visions reduccionistes. Fins als anys seixanta del segle passat Monells era un poble de pagesos. En aquells temps algunes de les cases que anaven quedant buides van ser llogades per famílies vingudes d'Andalusia. Les fàbriques de la Bisbal atreien gent però encara no hi havia pisos de nova construcció que els nouvinguts poguessin habitar. Més tard es van començar a arreglar cases com a segones residències, en van pujar els preus i s'hi va instal·lar de manera permanent una petita colònia de forasters, entre els quals, el pintor August Puig (1929-1999). En trenta o quaranta anys la composició social de Monells va canviar substancialment diferents vegades. Som una societat complexa i en evolució permanent. El film no vol ser pas rigorós en qüestions sociològiques, és evident, sinó que únicament vol fer riure fent paròdies i remarcant els tòpics sobre les mentalitats i la suposada manera de ser de la gent. Emfasitzar els tòpics permet un humor fàcil, ja ho entenc, però sobre aquests tòpics es construeixen prejudicis que alcen barreres d'incomprensió. Les coses en què ens semblem els humans són moltes més que no pas les que ens diferencien. Remarcant o inventant les segones, a cada riallada, ens allunyem una mica més.