De set en set
Cul-de-sac
“Pariran les muntanyes, naixerà una rata ridícula”, va escriure Horaci referint-se als poetes afectats i pomposos. Més clar i català: molta fressa i cap endreça. Això és el que va passar diumenge a Manresa. Reunir un miler d'individus durant tot el dia, i en acabat no dir res, res de substancial ni de nou. No és tant mèrit dels convocants com demèrit del mig país que ha passat dos mesos expectant, intentant veure una ampolla mig plena quan ja està buida. A falta de trobar-hi alguna virtut, tothom repeteix que la CUP és coherent; però aquesta és una qualitat difícil de trobar en els qui traginen segones intencions i abusen de l'amfibologia. La CUP no és coherent, però sí previsible. Era previsible que, per més declaracions d'amor que fessin alguns candidats de la llista que ha guanyat les eleccions, aquest amor no seria correspost. Era previsible que, per més abraçades tàctiques que hi hagués durant la legislatura anterior, destruir el lideratge de la majoria, tristament relativa, seria l'objectiu prioritari d'una organització que es vol revolucionària. Era previsible que només farien costat a la majoria per arrossegar-la al precipici. I no haver-ho previst fa ser molt pessimista sobre la perspicàcia amb què aquesta majoria seria capaç d'enfrontar-se a adversitats de més categoria.
Al final de la festa, surt el líder a la reserva i diu: “Posarem dempeus aquest país i el deixarem irreconeixible.” Algun rastre d'instint de supervivència s'hauria de despertar. La majoria vol, o volia, un país en què reconèixer-se, un país on quan algú diu bon dia, li responen que sí que fa bon dia; no pas un laboratori d'experiments bolivarians, amb tota la xamfaina social, feminista i ecològica, que és la manera més ràpida d'anar a la ruïna. Tard o d'hora, la contradicció fonamental entre voler conservar un país –els uns, molts–, i voler destrossar-lo fins a fer-lo irrecognoscible –els altres, pocs– havia d'esclatar estrepitosament. I la majoria han tardat molt a veure-ho, però ja comencen. Segur que n'hi ha que encara no, però.