Paciència

La imatge ja és de tristor sense matisos. Per què ens hem d'enganyar? Des de Catalunya s'havia plantejat un repte molt ambiciós. De fet, revolucionari. I quan, dos mesos després, resulta que finalment la situació és la que és, qui més qui menys nota que se li estampa a la cara un rictus de perplexitat que deixaria el mateix Jim Carrey al nivell d'expressivitat d'un ficus. L'esperit autodestructiu de l'independentisme català no té límits. Ja ho deia José María Aznar. I quanta raó...

Fa més de dos mesos que els catalans vam anar a unes eleccions i el president segueix sense ser investit, el govern sense fer i el Parlament encarcarat per una legislatura que no aconsegueix arrencar. Aquesta és la conclusió. I aquí som. Amb el convenciment que, encara que finalment s'aconsegueixi desencallar la investidura, l'espectacle no ha fet més que començar, atès que un cop nomenat el president, caldrà tirar endavant el govern començant per uns pressupostos escanyats pel FLA. Però amb una alternativa igualment clara –o fosca– que, si la legislatura no aconsegueix arrencar, la ferida en les files independentistes serà tan profunda que el resultat d'uns comicis avançats es perfila del tot imprevisible.

I en aquest carreró es troba la política catalana. El carreró on ens hem posat tots plegats. Després d'acumular una majoria inimaginable a les files independentistes s'ha aconseguit arribar a una situació en què qualsevol sortida sembla dolenta. S'ha de reconèixer que això té molt de mèrit. Des que Josep Tarradellas va proclamar que en política es pot fer de tot menys el ridícul, els catalans no havíem superat les nostres pròpies marques fins a aquest extrem. Paciència, doncs, perquè segurament encara queda molt per veure.