Què i qui
Molta gent opina sobre el futur de CDC. Rafael Jorba creu que el masisme és una farsa empetitida del pujolisme, i el vicepresident de SCC, Joaquim Coll, creu que el sobiranisme és només una excusa que ha trobat Mas per desentendre's de la crisi. Francesc-Marc Álvaro, més analític, parla d'un espai de “sobiranisme moderat rejovenit” més semblant als libdems britànics que a l'SNP escocès. I deia Ramon Espadaler fa uns dies que “l'independentisme d'ordre no existeix”. Com si existís UDC al Parlament. Tothom s'hi atrevirà. Els focus es posaran sobre CDC i, especialment, sobre el paper d'Artur Mas (investit o no) en aquest salt cap a la creació d'una formació nova. Comparteixo del tot la definició de “sobiranisme moderat” que fa servir Álvaro, i els límits d'aquesta moderació els veurem aviat amb les línies vermelles que es marquin en la negociació amb la CUP. Unes línies que han de ser generoses i rígides al mateix temps, i, en cas de dubte recordar qui ets: si ets un sobiranista moderat ningú no et pot demanar que deixis de ser-ho. És una ocasió d'or per afirmar els límits o la manca de límits en aquest aspecte, per definir-se, per trobar-se.
En aquesta negociació es deia molt “abans el què que el qui”. Però, curiosament, el nom de Mas va ser el centre dels debats. Per què? Doncs perquè el “qui” fa la cosa. El “qui” encarna, representa, lidera. El nom i cognom fan la cosa, no és cert que els lideratges ja no serveixin per definir projectes (o per enfonsar-los). Ho veiem cada dia, i per això Mas és tan important. O Gabriel, o Fernàndez. I per tant després d'aquesta negociació, i fins i tot més enllà de tota independència propera o llunyana, caldrà que cada espai sàpiga què és i què vol ser.
I també amb qui.
La Viquipèdia diu que CDC és “un partit liberal i nacionalista creat el 1974 a Montserrat a l'entorn de la figura de Jordi Pujol”. Sí, buf, hi ha molta feina a fer si es vol oferir una cosa i una imatge nova. Sobre el “què”: definir què vol dir nacionalisme avui, què vol dir liberalisme i amb quins matisos, què queda de l'humanisme i cristianisme heretats, d'aquell “fer país”, i de la destacable tradició socialdemòcrata. Per què una persona amb sensibilitat ecologista ha de ser d'esquerres? I per què un defensor de la cultura de l'esforç ha de ser de dretes? S'albira tota una invitació a un “què” modern i flexible, lliure de dogmes, però desacomplexat.
Sobre el “qui”: formalment aquella CDC sorgia de la unió entre el Grup d'Acció al Servei de Catalunya, de Pujol, el Grup d'Independents de Miquel Roca i el grup Acció Obrera. El partit renunciava al federalisme, es considerava autodeterminista i amb un programa de centreesquerra. L'accent que des de fa anys hi posa Artur Mas és més un “liberalisme progressista i independentista”, però en cap cas un partit que es pugui definir com a conservador (moderació i prudència, o corbata, no equivalen a conservadorisme). Els “qui” amb més futur hauran de combinar-se amb cares encara més noves, “líders socials” de nova generació: Fernàndez, Rivera i Arrimadas, equivocats o no, són això. Vivim en plena transició (o revolució) generacional, en tots els aspectes. Que ho vegi qui pugui.
Per últim: no sempre els millors noms surten molt a la tele o diuen les paraules més boniques. Mas era un líder “tibat” i discret a l'inici però després, com el protagonista de Viva la Libertà, va posar en valor la passione. Una corbata pot servir per al contrari de crear distància.
