Irresponsable, jo?
A París plorem per haver esquerdat el gerro però és a les universitats i a on es fan els projectes tècnics i legals que han d'entendre que no es pot jugar a pilota dins de casa
Coneixen allò del nen que va trencar un gerro xinès? És un cas que plantejo als meus alumnes. Els explico que un vailet, jugant a pilota a la sala d'estar de casa seva, esquerdissa aquell gerro que tan agradava als pares: el van portar de la Xina en el viatge de noces i era font de bons records. El nen, que li ha xutat una pilotada, corre plorant a la mare i li confessa –repenedit– que ha estat ell. Veient les llàgrimes sinceres de la criatura, la mare el renya: “No ho facis més.” S'adona que ha estat ben responsable, reconeixent-ho de seguida, compungit. Ben responsable? Gairebé tots els meus alumnes d'ètica piquen. Aleshores, entre tots, descobrim que això només és una petita part de la responsabilitat: ser responsables no es limita a assumir les conseqüències de les nostres accions sinó a preveure-les, a “dissenyar-les” bé.
“Durant centenars d'anys, per fer responsable a algú d'alguna cosa no es tenia en compte ni el coneixement ni la intenció, sinó només la causalitat física”, ens recorda Marina. Segur que aquesta simplicitat avui dia ens pot semblar escandalosa, però tenim un problema en l'atribució i la gestió de la responsabilitat. Alguns entenen la responsabilitat com un sentiment, que naixeria en els nens cap als 5 o 6 anyets, lligat a la idea de culpabilitat. “Jo no en tinc la culpa”, cridem sovint, defensant-nos: no me'n facis responsable.
Entenc que la responsabilitat no és només una experiència subjectiva, un “sentiment” (ho saben els jutges, els pares...), tot i que només experimentem culpa dels actes dels quals ens sabem realment responsables. Els humans som prou malintencionats per “fugir d'estudi”, atribuint sovint la responsabilitat –la culpa– a d'altres o als factors externs.
El 30 de novembre va començar a París la COP21, la cimera internacional sobre el canvi climàtic. Delegats de 196 països, membres de la convenció de les Nacions Unides sobre aquest tema, cerquen un acord real, just i aplicable per limitar l'escalfament global del planeta per sota dels 2º. Qui és responsable del que ens ve a sobre? Me n'he de sentir culpable? He estat un irresponsable, jo? He analitzat els reportatges sobre la qüestió de Matt McGrath, especialista de la BBC sobre ecologia, i força més documents, i no m'hi aclareixo. Però proposo una via de solució: recuperar l'ocurrència de dos idealistes, Braungart i McDonough, un arquitecte i un químic, que el 2002 van publicar Cradle to cradle: remaking the way we make things, un ecologisme “previ”, el C2C. Rellegint-los ara entenc que preconitzen canviar la manera com fem les coses: actuem bé des d'abans, no només dient que “he trencat el gerro xinès!”. Les famoses tres R (reduir, reutilitzar i reciclar) serien insuficients: una gestió del sentiment de culpabilitat que, tot i que minora la degradació generada per la creixent tecnologització, no en fa prou. El moviment C2C demana canviar la manera com dissenyem les coses: “del bressol al bressol” suggereix que actuem tecnològicament imitant el metabolisme de la naturalesa, que tot ho recupera perquè, segons sembla, “està molt ben dissenyada”. Si distingim entre els elements tecnològics (plàstic, vidre, metalls...) i els biològics (fusta, cotó, suro...), podem “dissenyar pensant en l'ús present i futur dels materials”: els primers queden a la tecnoesfera (s'han de reutilitzar) i els altres tornen a la biosfera, a la terra. Recomano la sessió TED de McDonough del 2005: una entusiasmant utopia sobre els “camps marrons” i els “camps verds” al nostre món. A París fan bé de corregir i regular, però la responsabilitat havia d'haver nascut abans, la “revolució industrial” se'ns escapa de la mà.
Els confio una vivència: cada vegada que veig una veïna, ja velleta, que s'acosta als cinc contenidors de colors de la cantonada, m'enamora i m'emociona la cura amb què llença cada cosa al seu lloc. Si haguéssim dissenyat millor les coses, faríem molt més eficient el seu esforç. El nen del gerro xinès som nosaltres: a París plorem per haver-lo esquerdat però és a les universitats i a on es fan els projectes tècnics i legals que han d'entendre que no es pot jugar a pilota dins de casa.
No em perdin tampoc el son pel sentit de culpabilitat. Només volia analitzar si en sóc, d'irresponsable, jo. I vostès?
