Antoni Batista

Cap a finals dels anys vuitanta, quan la situació era molt diferent de l'actual, vaig descobrir un periodista que utilitzava un to diferent per explicar tot allò que passava al País Basc. Enmig d'una aclaparadora majoria de cròniques que semblaven (només ho semblaven?) extretes dels atestats policials, un periodista tractava els seus lectors com a majors d'edat. Enmig d'una propaganda oficial unidireccional, un periodista creia que els que el llegien tenien el dret d'arribar a les seves pròpies conclusions sobre un conflicte que, no ho oblidem, projectava violència i patiments a banda i banda.

El recordo en els seus articles, però també en llibres com Artapalo. ETA després de Txomin o en l'imprescindible Diario privado de la guerra vasca. També en el deliciós Madariaga, de las armas a la palabra o, més recentment, en Adiós a las armas. Una crónica del final de ETA. Sí, els parlo d'Antoni Batista, un home que ha conegut els racons del laberint basc a través dels seus principals protagonistes. Un periodista honest que ens ha explicat tota la complexitat del conflicte des de l'imprescindible distància crítica.

Malgrat que fa més de quatre anys que ETA va anunciar el final de la seva activitat armada, la situació política al País Basc encara està lluny de normalitzar-se. I en aquest escenari, l'Antoni Batista torna amb un llibre essencial per entendre com és i com pensa un dels principals artífexs d'aquesta nova conjuntura. A Otegi, la força de la pau descobrireu la cara més íntima –i també la més pública– d'un home que, paradoxalment, fa sis anys que és a la presó acusat d'estar al servei d'una violència que ell mateix ha ajudat a eliminar. Per a vergonya de tots els demòcrates, en paraules del mateix Batista, “que romangui a la presó [Arnaldo Otegi] un dels arquitectes de la pau, acusat de delictes de guerra, és una injustícia de lesa democràcia”. D'aquí ve la importància del teu llibre, Antoni!