La columna
Túnels i fregues
A l'hora de pair, camines pels budells de la ciutat. I arribes a un túnel
Tots tenim un dia que cobeja una abraçada, sense cursileries ni compassions. Uns braços forts que ens aturin un instant i ens facin córrer la sang. Hi ha gent que treballa abraçant persones, com aquell que enforna panets de Viena o serveix canyes de sol a sol. Abraçar és cardat quan tens lumbàlgia, no t'arribes a l'esquena per untar-te la pomada, no tens estoreta elèctrica ni en penses comprar cap, i reses perquè no et caigui res a terra, no fos cas que et pleguessis com un quatre. Un dia, dines en una glorieta: les gambes, les cloïsses, les anxoves i un innecessari entrepà de pollastre abracen la cervesa que trascoles perquè estàs a gust i has decidit que la lumbàlgia no t'alentirà el ritme. A l'hora de pair, camines pels budells de la ciutat. I arribes a un túnel. Veus una figura arrapada a la paret. És un clochard que remena xavalla amb una garrafa d'aigua al costat dels peus, com si fos un gat. Engavanyat sota un abric de llana en una tardor que és canícula i una bossa blava penjada a l'espatlla, et desitja –una bona tarda– i et somriu. Ell també deu haver dinat gambes. T'abraça fort i us foneu amb la paret. Penses que només us veu Roman Polanski, que dirigeix els vostres ulls de foc, els vostres diàlegs esperpèntics i el blanc i negre que us fa de decorat. Penses que aquell pòtol dandi del túnel et pot donar un cop de mà amb la pomada –té les mans grosses, de pagès–, i veus que ell t'entén a la primera. Et fa un massatge, però tu vols una frega. El tens maniobrant a l'esquena amb la brusa arremangada per sobre del melic. I et torna a abraçar sense donar-te la volta. Amb la panxa dins de les seves mans, veus com Polanski gira cua i s'emporta la teva lumbàlgia. Àgil com una daina, despatxes l'abraçada, endreces el tub de pomada, prossegueixes el teu curs i penses que la ciutat hauria de tenir més túnels, més caus dissenyats per abraçar-se i, sobretot, més persones aptes per traduir la vida corrent al llenguatge de les flors. Perquè, siguem raonables, no és més poderós l'erotisme que la pornografia?
