Un sofà a la riba
Anselment
Vaig conèixer Monika Anselment com a traductora del català a l'alemany. És una dona discreta i més aviat tímida, riallera i tenaç, i amb una incontenible energia interior que ella aboca a la literatura i també a l'art. Fa temps, més de vint anys, que treballa sobre la recreació de l'imaginari bèl·lic que ofereixen els mitjans de comunicació, sobretot les televisions. Recordo la seva instal·lació That's what we see from Palestine – daily fresh at dinnertime o “Per sopar, cada, dia, un plat fresc de Palestina”, a partir de la segona Intifada. Anselment incidia sobre les imatges que els telenotícies oferien del conflicte: comitives de gent amb ràbia i dolor mentre enterraven els seus morts. No res de les arrels de la confrontació ni de les causes que van animar aquella revolta. Només taüts i plors i crits. Ara, aquella seva obra i unes quantes més omplen les sales del Museu de l'Empordà, de Figueres, i del Museu Memorial de l'Exili, a la Jonquera, amb el títol genèric de Fern Sehen. Com podem imaginar-nos un lloc sense ser-hi? Fern és tele i sehen és visió, i aquesta compilació de les observacions de l'artista (sobre l'Iraq, Síria, Palestina, Guantánamo, les primaveres àrabs, la captura i execució de Ben Laden, les onades migratòries i de refugiats) ens acosten a descobrir com és (i com es manipula) la percepció que tenim de la llunyania mentre, còmodament, observem el món des del sofà de casa.
En el discurs d'Anselment es reflecteix tant l'estupor de la mirada occidental com la tergiversació de la realitat, el relat que se'ns imposa i que ens fa veure una guerra com un joc d'artifici (fins i tot bell) o com un retrat del caos generat pels insurrectes, en funció dels interessos dominants. Hi ha detalls apassionants, en aquesta recerca. Ens permet observar el que ens empassem cada dia amb els ulls de la distància i el dubte sistemàtic. Ens obliga a entrar al cor de la devastació, no solament física sinó moral.