El prestigi de les llengües
Un dels funcionaris de la censura franquista va pretendre que les “divinas palabras” fossin pronunciades en castellà. No li van fer cas, esclar, perquè s'hauria arruïnat el clímax de l'obra
Les anècdotes sobre les bestieses dels censors franquistes semblaven esgotades fins que la publicació d'un llibre sobre el teatre de Valle-Inclán n'hi va afegir una de les més tronades. Està relacionada amb Divinas palabras, una obra de teatre que va néixer amb un munt de problemes des de la seva edició, el 1920, fins a la seva estrena, sense pena ni glòria, a Madrid, el novembre del 1933, per la Xirgu i l'Enric Borràs. (Com explica Manuel Alberca a La espada y la palabra, l'última biografia de Valle-Inclán, l'autor no va sortir a saludar la nit de l'estrena i, l'endemà, Luis Cernuda va assistir a una representació, en companyia de Rafael Alberti, amb el teatre pràcticament buit, excepte les primeres files de la platea i un parell de llotges amb convidats.) Doncs bé, com saben vostès, a l'escena final de Divinas palabras, el sagristà Pedro Gailo es dirigeix a la multitud que vol apedregar la seva dona, la Mari Gaila, per haver comès adulteri amb el compadre Miau, dient-los les paraules de Jesús als fariseus: “Quien de vosotros esté libre de pecado, que tire la primera piedra.” Però la gent no fa cas de les paraules en llengua vulgar i continua amb el seu ritual depurador contra la dona (la qual, per cert, hi havia d'aparèixer completament nua, com la va mostrar Ingmar Bergman a Gotebörg l'any 1950, però diuen que, quan van autoritzar José Tamayo a representar l'obra a Madrid, l'any 1961, Nati Mistral, que feia de María Gaila, només va ensenyar un pit la nit de l'estrena; a Barcelona, l'any 1962, apareixia castament tapada: en dono fe.) Aleshores, per fer callar la gent, el sagristà cornut utilitzant, com diu el mateix Valle, “el religioso prestigio del latín ignoto de las divinas palabras”, clama: “Qui sine peccato est vestrum primus in illam lapidem mittat.” I el miracle de la llengua de prestigi fa tornar la bona gent a casa com un ramat de xais. Però ara arriba el disbarat, quan un dels funcionaris de la censura franquista va pretendre que les “divinas palabras” fossin pronunciades en castellà. No li van fer cas, esclar, perquè s'hauria arruïnat el clímax de l'obra. Una llàstima, tanmateix, perquè l'home, que es deia Esteban Romero, hauria passat a la història com el primer capellà antillatí, segons explicava Xesús Alonso Montero a La Voz de Galicia fa un parell o tres d'anys. Però ara deixem de costat l'ús de les llengües amb finalitats supersticioses. Molt influït per Valle-Inclán, Salvador Espriu va escriure Conversió i mort de Quim Federal, on també apareix un sagristà més aviat pocavergonya. Quim Federal, un descregut de tota la vida, s'està morint, i Rossenda, la seva concubina, vol que abraci la fe per casar-s'hi in articulo mortis i presidir l'enterrament com a viuda oficial. Per ajudar-la a convertir el rèprobe, Ventura, el sagristà, en comptes d'usar una “llengua solemnial”, demana a l'ataconador del pis de baix si no voldria disfressar-se de sant Patupí i aparèixer per la finestra de l'habitació del moribund. Davant el miracle, el Quim Federal retorna a la fe, esclar, i, abans de dinyar-la, es penedeix dels seus pecats, sobretot dels comesos durant trenta anys amb la dona de l'ataconador de baix… Ara recordo en Lluís Quinquer, en funcions de sant Patupí, el primer dia d'assaig d'aquesta peça, inclosa per Ricard Salvat a la Ronda de mort a Sinera, cridant amb aquella veuarra: “Òndiaaaaaaa…! ¿I per sentir-me dir això, m'heu disfressat de Patupí?” I l'Espriu, la Campany i la Carme Serrallonga petant-se de riure.
