Tires i tràfecs nadalencs

Potser sí que hi ha hagut, en altres temps, eleccions entorn de la diada de Nadal. Confesso que no ho recordo i que els polítics i gent de governs dels últims cinquanta anys, estic segur que no caigueren en la inoportunitat de barrejar quelcom tan valuós com la festivitat Nadalenca amb una cosa tant prosaica com unes eleccions. Ha estat, fins i tot, de mal gust. L'aire enrarit que deixen sempre tota mena d'eleccions es posa pertot, talment com l'olor repel·lent d'un sofregit de ceba cremat i, exceptuant la dotzena d'elegits, tirant llarg, els quals tal com estan actualment les coses del treball i d'ocupacions de nivell alt –llegeixi's diputats i senadors– encara seran més motiu de festassa familiar. En realitat, ser parlamentari és com percebre els interessos d'un negoci ja donat per perdut i que ara funciona novament. Un ho toca i no ho creu. L'Estat, en aquest cas, paga puntualment

Aquests privilegiats sumaran al Nadal una mica de tot. “Sóc collonut i ara ho veuran”, es comenten ells mateixos els elegits. De moment ho celebrarà la família i mitja dotzena d'amics. Els no elegits pensen tots, sense excepcions: “Què té aquest que no tingui jo?” Fa molt de temps que la pregunta de ritual va ser contestada de manera definitiva i és inútil furgar-hi. No vull dir que no siguin els millors. Allò de “què et sembla aquest?” és un procediment científic molt usat. Això no vol dir que si la tria es complica i s'allarga, es poden emprar “les tres boles” o “cara o creu” o “dits parells o senars.

Aquesta paràbola és per treure importància al fet. D'altra manera els elegits no ho poden evitar, i si és el primer nomenament resten sobreeixits. Per exemple, els tractaments. Al president,“senyor Presidente” o “don” el que sigui. El millor és un amable i somrient “buenos días, Presidente”. Pel que fa a tota la resta, un “buenos días senador”, i si se sap el nom del subjecte, “buenos días Juan o Pedro. A ver que passa hoy”. Així es fan amics. Als restaurants propis, dóna resultat seure de tant en tant, amb previ permís, a la taula dels bascos, mallorquins o malaguenys. A ells els agrada i és el moment d'explicar quatre històries curtes mig i mig. No s'ha d'exagerar! Un se sent molt més còmode si un cap de grup et diu: “David: La semana pròxima reservaremos entradas para una obra de teatro. Vienes con nosotros?” És maco! O també: “David: Hay lo menos tres que queremos conocer la Costa Brava pasando dos o tres semanas con la família, el mes de Julio. La próxima semana, el viernes vendran nuestras esposas. Podemos comer juntos i te agradeceríamos nos documentaras de las peculiaridades de la Costa Brava”. Això no passa sovint, però els nous parlamentaris catalans es donaran compte, a Madrid, que no és una gossera, com diuen alguns. “De imbéciles, de haberlos, hailos”, és clar. La naturalitat, un punt de bon humor i raonar l'oposició, fan miracles. Ho sé prou bé.