El país dels formatges
És difícil governar un país on hi ha tanta varietat de formatges. Ho deia el general Charles De Gaulle, i ell només parlava de tres-cents, quan els entesos en cataloguen fins a un miler i la realitat demostra que cada granja té la seva especialitat ben diferenciada. Gustos, aromes i textures per a tothom, quan França presumeix de ser el país de les llibertats, guanyades mentre la guillotina anava fent neteja.
Seixanta-quatre milions de dones i homes, de totes les edats i condicions, formen la llista de ciutadans francesos, gent orgullosa de ser-ho tot i les nombroses contradiccions amb les quals conviuen. No anirem gaire lluny en la crònica, però és l'únic conjunt estatal que escriu Resistència en majúscula, amb una inicial guanyada en defensa dels drets i les llibertats, i, a la vegada, té un ampli historial col·laboracionista, en el sentit més barroer d'aquest terme. I, en el súmmum, La Marsellesa, himne dels himnes, tant pot ser reivindicada pel progressisme com per la ultradreta.
Qualsevol consulta electoral francesa té un profund interès a tota l'Europa occidental, quan marca una reflexió que supera les pròpies fronteres. I aquests darrers dies n'hem tingut la prova. Una França convulsa estableix tendències, quan l'augment de la ultradreta se sustenta en la crisi profunda de la societat, molt centrada en el context comunitari. A tot el Vell Continent, els darrers processos electorals han fet emergir els moviments conservadors, fins i tot els ultres i els xenòfobs, amb uns comportaments que no són simplement de protesta, sinó que es generen per adhesions a una manera de fer i a una actitud autoritària. Les inseguretats alimenten les retallades de les llibertats, el rebuig de l'estranger, la desconfiança a colors i cultures i, en darrer terme, a l'autoafirmació dels drets de la tribu.
És profundament preocupant que el Front National del clan Le Pen s'hagi convertit en alternativa de govern a França i que hagi anat al ballotage amb moltes possibilitats de guanyar la meitat dels governs regionals francesos. Només la mobilització de la Resistència –amb la generositat dels socialistes– ha evitat el desastre, però les tesis ultres han aconseguit multiplicar per quatre els seus consellers regionals i “la política excloent” afila els ganivets somniant en un futur proper, que afrontarà amb més militants col·locats i amb una gens menyspreable injecció econòmica.
Tornem a Charles De Gaulle. Quan, fa uns dies, a Colombey-les-Deux-Églises es commemorava el 45è aniversari de la mort del general, la França de sempre cercava els seus referents i fins l'emergent esperança socialista Anne Hidalgo li feia acatament. Encara, l'històric esquerranós Regis Debray exclamava que eren davant “del primer gran polític del segle XXI”, corregint la coneguda afirmació de François Mitterrand que va definir De Gaulle com “el darrer dels grans homes del segle XX”. França reclamant la grandeur com a sortida de la crisi. Però, és aquest el futur?
Les eleccions regionals franceses han despullat la realitat emergent de la societat europea, incapaç de trobar un diàleg constructiu. El repte de França és el repte d'Europa. L'extrema dreta ha deixat de ser un fantasma per convertir-se en una realitat, sense que Europa trobi respostes i només actuï tancant-se en la pròpia closca. A la frontera, els bàrbars del segle XXI aixequen els campaments de la desesperança. Contra el desafiament cal trobar un nou paradigma.
Acabem amb De Gaulle. La varietat de formatges es pot valorar com un fet que aclapara o com un repte al paladar i sempre, sempre, cal considerar la gastronomia com una aportació suggeridora. Saber llegir la diversitat és la millor manera d'evitar la perillosa uniformitat que, al final, porta a perdre el bon gust.
