Cultura com a antídot contra la barbàrie
La cultura ens prevé contra la barbàrie? Sí, certament, però no és suficient. Cultura sense empatia, amb escassa sensibilitat i privada de bondat, no és automàticament un obstacle per a la violència. Pot haver-hi un assassí que es delecta amb òpera i un criminal gran coneixedor de la filosofia alemanya. Calen reflexions incisives de com la cultura reïx a ser balsàmica, agradable, fonda, i pot crear ponts. En temps de tensió intercultural i interreligiosa, però també de tibantor simplement humana, s'imposa una reflexió sobre el paper de la cultura per prevenir i eradicar la violència. Als terroristes, no se'ls ha de regalar llibres, sinó fer-los entrar en raó. A Girona el Parlament Català de les Religions va dedicar una sessió a debatre-ho. El poeta Carles Duarte va exposar que no naixem en el no-res: “Ens incorporem a una construcció humana fruit de segles de civilització, que resulta indispensable conèixer, respectar i valorar per comprendre d'on venim, el que som i per no reincidir en l'espiral tenaç de la barbàrie.” Per Duarte, la supèrbia és un dels set pecats capitals i és “un dels més destructius, perquè ens impedeix d'acostar-nos a la realitat d'una manera racional i equilibrada, i la confluència de la ignorància i la supèrbia és a l'origen d'algunes de les tragèdies més grans que han afligit la humanitat”, com per exemple el nazisme. “L'ésser humà s'ha comportat amb arrogància i pretensió d'impunitat i han estat desastroses les conseqüències que n'han resultat per a la naturalesa i per a l'esperit humà”, va cloure. Avui, la supèrbia econòmica, militar, colonial, masclista... barrejada amb consignes ignorants continua en l'ordre del dia. Els líders –polítics, religiosos, econòmics– han de ser cultes, no com a erudició per vanagloriar-se d'un saber, sinó per tenir més cintura i capacitat empàtica i bastir ponts. Ens calen fòrums en què es possibilitin espais de sístole i diàstole dialògica, en què parlem, compartim, escoltem, repliquem i aprenem. I estem en silenci, perquè les paraules s'han de metabolitzar, mastegar i rumiar, com les vaques.
Per formar-nos un criteri sobre cultura, violència i terrorisme, cal aturar-se i escoltar qui en sap, com l'historiador Santiago Martínez, de la Universitat de Navarra, que excusa els historiadors dient que no són profetes i no poden vaticinar si el terrorisme acabarà o es transformarà, però tenen memòria, i constaten com “la guerra sense pietat ha acompanyat la humanitat des de sempre”. I com a instrument polític contemporani, el terrorisme apareix ja amb la Revolució Francesa, després l'anarquisme l'acull, els totalitarismes nazis i el comunisme l'exporten a altres continents, i anar fent. Martínez observa com el gihadisme s'uneix a les cadenes violentes de profilaxi social, de “depuració d'elements indesitjables”. I es mostra taxatiu: el terrorisme perdurarà mentre hi hagi raons o sentiments de mobilitzar persones manipulables. Estem assistint al seu desvetllament, i no al seu ocàs. I el blanc són els ciutadans, i no elits polítiques, econòmiques o militars. Terror global i terror sense selecció, per tant.
Els experts en terrorisme no només intenten entendre el fenomen, sinó desactivar l'atractiu de l'horror, reduir el cabdal d'activistes, limitar les víctimes d'actes violents indiscriminats i, sobretot, resoldre les causes que provoquen les accions terroristes. La premissa del terrorista és presentar-se com a activista d'una defensa justa i preceptiva. La solució al terrorisme gihadista no vindrà amb dosis de cultura sinó amb una resposta unànime mundial que proclami que matar en nom de Déu és blasfem i irrespectuós, inútil i criminal.
