Eleccions a la televisió

Vaig i vinc de casa i en el camí em retrobo, des de fa quinze dies, amb propaganda de les eleccions espanyoles de demà. Als cartells que pengen dels fanals hi ha una curiosa barreja de candidats de la meva circumscripció, de gairebé tots els caps de llista de la de Barcelona, d'alguns altres que es presenten per la província de Madrid i, fins i tot, d'un que no és ni candidat, però que ho va ser ara fa tres mesos en les eleccions catalanes. És l'aposta dels partits per vendre el seu producte en unes eleccions que s'han jugat més que mai a la televisió –també una mica a les xarxes socials– i, menys que mai, als mitjans tradicionals; és a dir, als mítings i en el cos a cos directe amb els electors. De fet, si s'analitza bé, veurem que la campanya va iniciar-se als platós fa molts mesos, quan van començar a fer-hi estades dia sí, dia també, en Rivera i l'Iglesias. Els caps de cartell de Ciutadans i Podem, i aquells que els han promogut, han utilitzat com mai el poder de la televisió. Han pogut arribar així, a diferència dels candidats independentistes, per exemple, a segments de població que, a Catalunya, viuen d'esquena a la realitat catalana. Ho vam comprovar clarament el passat 27-S i, segurament, ho tornarem a veure demà.

Dèiem abans que els mítings no serveixen per a gaire res. Matisem-ho. Serveixen per acontentar militants i seguidors fidels, però sobretot per construir l'escena que mostraran els telenotícies. Per això s'han convertit, des de fa temps, en un vedat on només entren les càmeres dels partits. Els seus realitzadors hi cuinen un menú de banderetes i militants somrients envoltant un candidat que deixa anar les frases que li ha dictat l'equip de campanya.

Tot plegat justifica plenament la renglera de cartells penjats als fanals i el fet que, gairebé, es doni més importància als candidats nacionals i estatals, que no pas als de la demarcació. Per què fer-ho, si gairebé no incideixen en el resultat final? Per què fer-ho, si gairebé no els coneix ningú?