la crònica
Un vertader espectacle
No he pogut observar alts i baixos importants entre els candidats
En saber que l'arxiconeguda artista radiofònica i televisiva Mònica Terribas moderaria el debat polític culminant de dijous passat a Barcelona, hom pensà que l'inconvenient repetit en gairebé tots els actes polítics, de parlar dues o més persones a la vegada, restava salvat. Ni la presentadora en qüestió, amb el domini del micròfon dels dits pretesos oradors, molts dels quals haurien d'estar immersos sense sortida en la categoria de xerraires i tema lliure, i organitzar un campionat d'astracanades verbals, per conèixer les figures de nivell de què disposa la població política catalana. El resultat obtingut va ser l'esperat i la tècnica terribaniana, emprada, potser assajada, va donar resultat.
M'explico: d'entrada, la Terribas advertí que la potència i la interferència no serien tolerades. L'interrompre dos interlocutors en ús de la paraula, encara menys, i apuntillar un resum després d'una guerra d'exabruptes, molt menys. Jo crec que els actors escoltaven amb atenció les prohibicions per utilitzar-ho gairebé com a única argumentació. És maco seguir-ho sense preocupar-se del tema i de les intervencions com a tals i observar –i dic observar perquè molts oradors són un poema quan ataquen– i en acabar el combat, no pas la guerra, de les faccions d'emprenyat passen amb rapidesa a les que corresponen: “T'he cardat, gos!”
La Terribas fa cara d'emprenyada, però observant-la amb atenció, els ulls li riuen de plaer en veure confirmades les sospites que no hi havia cap candidat cap de llista que no la volgués sacsejar. Ella els ha arremangat quasi tots alguna vegada. Tot i que he de dir que no els afecta gaire. Si hi ha un tema central per aclarir, si cada orador debat dues hores –a set veus, oh!– i durant l'atac cada un introdueix el tema de la seva debilitat, conveniència i compromís amb la seva gent, es produeix un concert de la Gran Orquestra de l'Òpera de Milà, amb Tristany i Isolda per la corda, la Cavalcada de les Valquíries, per al vent i L'anell dels Nibelungs per a la percussió. Les televisions no.
No he pogut observar alts i baixos importants entre els candidats. Homs, potser –bé, no potser–,
és el més preparat per aguantar el que sigui. Té
un tarannà especial pel qual hom diria que està fet per a la política. Sap fer relliscar els gripaus i posar a la cassola les guatlles i perdius. Arribarà molt amunt: li ho tinc pronosticat. El que he vist transfigurat és en Duran. Ell,
com que no ha trepitjat mai cap corral de granja, restà acollonit en saber que les gallines en veure un xic de sang en una petita ferida d'una gallina, la que ho veu fa el crit de guerra “quiquiriquic, sang!”, que dispara les companyes, que, en cinc minuts, fan desaparèixer la gallina ferida. Està acollonit i canviant el llenguatge i les opinions. Qui ho havia de dir! A la seva edat cridar: “Mamà, mamà! Les gallines se'm mengen!”
