Paradoxes electorals

Passats uns quants dies de les eleccions del 20-D, sembla ben bé que ja tot ha estat dit. Tanmateix, i en l'espera que la lògica mobilitat política d'aquests moments no em desmenteixi, voldria comentar un parell de paradoxes que criden poderosament l'atenció en el panorama que ara mateix tenim davant els nostres ulls.

La primera afecta la força política que ha resultat clarament vencedora a Catalunya, la coalició En Comú Podem. No em sembla que sigui forçar les interpretacions reconèixer que aquesta victòria s'ha fonamentat en dos pilars del seu programa: d'una banda, una voluntat de canvi cap a l'esquerra, per posar terme a la manera com s'ha abordat la crisi econòmica en aquests últims anys i per obrir el camí de la regeneració política del nostre sistema democràtic; de l'altra, la defensa del dret a decidir de Catalunya i el compromís de convocar un referèndum que permeti als ciutadans d'aquest país pronunciar-se sobre el procés sobiranista. La doble proposta era clara, i així semblen haver-ho llegit la major part dels catalans. Per si no fos prou, les declaracions públiques postelectorals de Pablo Iglesias ho han ratificat sense embuts, i en aquest sentit ha resultat francament extraordinari sentir un líder polític espanyol parlant sense ambages de la plurinacionalitat d'Espanya i del necessari respecte a la voluntat que puguin expressar lliurement els catalans.

I aquí ve la paradoxa. Podemos ha tret un resultat magnífic, però no sembla que hi hagi cap possibilitat raonable que li permeti d'aplicar el seu programa, ni en un terreny ni en un altre. Així és que la victòria electoral a Catalunya, tan emblemàtica i significativa com és, no sembla que pugui modificar l'immobilisme polític dels altres partits polítics espanyols. Res no fa pensar, per exemple, que sigui possible el referèndum, de manera que aquesta via política està condemnada a un recorregut francament limitat.

Passem a una altra paradoxa, en aquest cas afectant un partit polític que sempre havia tingut una clara hegemonia a Catalunya en les eleccions generals. En aquest sentit, la derrota que ha sofert el PSC ha estat realment molt severa. Es miri com es vulgui, i atrapat en la voràgine dels últims anys, resulta evident que la resposta que el partit socialista hi ha donat no encaixa gens bé amb els anhels dels catalans. L'arrenglerament de facto en l'unionisme –i aspectes no certament menors com repetir amb un perfil com el de Carme Chacón– l'han privat una altra vegada d'un contingent apreciable dels seus votants, a part naturalment de l'auge dels nous partits emergents. En aquesta deriva més aviat catastròfica, la decisió probablement més determinant va ser sens dubte renunciar a la defensa del dret a decidir, en una clara posició de subordinació a les posicions del PSOE. No es tractava pas de pretendre que el PSC es convertís en un partit independentista –encara que el federalisme que sempre ha predicat hagi esdevingut una quimera per a molts catalans i per a molts socialistes–, però almenys calia esperar una defensa més rotunda de la realitat nacional catalana. Així és que, tal com han anat les coses, el PSC n'ha pagat un preu sensible que l'ha afeblit moltíssim orgànicament i que, en eleccions successives, l'ha anat conduint a la marginalitat política a Catalunya.

I aquí ve la segona paradoxa. La reculada del PSC ha privat el PSOE d'un dels seus graners de vot tradicionals, de manera que la pèrdua d'autonomia del partit català, no sols ha perjudicat notablement el socialisme d'aquí, sinó també aquest socialisme espanyol que, sense els vots de molts catalans, no en fa prou per obtenir un resultat suficient per acostar-se a la primera posició dins el Congrés dels Diputats. En definitiva, la renúncia del PSC ha constituït per al
socialisme espanyol en el seu conjunt un negoci ruïnós. La lliçó és clara: fermar l'autonomia del projecte a Catalunya resulta més còmode a curt termini, però acaba comportant la inviabilitat de la victòria també a escala espanyola. Caldria, doncs, que algú en prengués nota...