La ruta del referèndum
És la via política més clara i definitiva d'accés al ple exercici de la sobirania política i jurídica de Catalunya
El solstici d'hivern, el Nadal dels cristians, arriba a Catalunya anunciant un 2016 ple d'incògnites. Després d'un any amb tres intensos cicles electorals –municipals i autonòmiques, catalanes i espanyoles– en què la força de les multituds ha despertat, fent trontollar les portes de seguretat de les velles elits del poder, ara s'imposa repensar de nou un futur incert. Però, encara que els nous mapes polítics de Catalunya i del Regne d'Espanya estiguin a l'obrador, els resultats combinats de les eleccions del 27-S i del 20-D donen pistes per no deixar fora de la qüestió catalana l'horitzó del referèndum.
El paisatge deixat per la batalla del 27-S resulta força desolador. Hi ha elements objectius que fan gairebé impracticable el full de ruta dibuixat per Junts pel Sí. Començant per la resolució de ruptura del Parlament i acabant amb l'agònica ascensió cap a la investidura de Mas i la formació del nou govern. Diumenge la CUP decidirà. Però, fins i tot en el cas d'una majoria favorable a la investidura, l'estabilitat del nou govern no sembla gens garantida. La veritat és que, tot i el mandat de les urnes per avançar cap a la independència, el vot popular del 27-S a favor de la independència no va ser suficientment majoritari. I aquesta fragilitat, accentuada el 20-D, no ajuda al procés rupturista.
Els resultats del 20-D a Catalunya obren un nou escenari de reflexió i d'acció. La victòria rotunda d'En Comú Podem ha fet revifar una de les fortaleses del procés sobiranista català: el suport clarament majoritari a l'exercici del dret a decidir en forma de referèndum d'autodeterminació. Cert que el viratge del partit de Pablo Iglesias acceptant en el programa de Podemos un referèndum vinculant, fou forçat per l'èxit relatiu de l'independentisme. Però també és cert que per primera vegada un partit d'àmbit estatal amb possibilitats de governar ha fet campanya i ha aconseguit 69 diputats posant el referèndum català com a prioritat per al primer any de la nova legislatura. Un fet totalment insòlit en la democràcia a l'espanyola!
La ruta del referèndum d'autodeterminació, a diferència de l'aprovada per Junts pel Sí, és la via política més clara i definitiva d'accés al ple exercici de la sobirania política i jurídica de Catalunya. És una via que tothom entén: a Catalunya, a Espanya i sobretot a les cancelleries europees i del món sencer. Una escissió de tanta transcendència històrica com la que pretén l'independentisme català, sobretot pel precedent que crea a Espanya i a tot Europa, no sembla viable sense un referèndum acordat i vinculant.
Hi ha també, com va remarcar l'informe corresponent del llibre blanc del CATN, tot un conjunt de raons d'ordre pràctic que aconsellen aconseguir un referèndum pactat amb l'Estat. L'escenari de la no-col·laboració, deia el CATN, podria produir una situació de bloqueig polític, “amb una càrrega potencial de conflicte institucional molt elevada”.
El nou escenari derivat del 20-D, amb una minoria independentista de bloqueig al Congrés (17 diputats), uns grups parlamentaris (Podemos i els seus aliats) amb 69 diputats (12 dels quals catalans) que defensen el referèndum a Catalunya, pot fer obrir el mur de les negociacions que el PP ha tancat insensatament (la factura, ja l'ha pagada). En resum, tant si diumenge la CUP decideix donar suport a la investidura de Mas com si no, crec que no s'hauria d'abandonar, sinó avançar, per la ruta del referèndum d'autodeterminació.
