Caliu

“Per Nadal, cada ovella al seu corral”, diu la dita, que es refereix, si no m'equivoco, a la suposada alegria dels retrobaments familiars que solen tenir lloc durant aquests dies. Dic suposada perquè els records infantils que tinc dels Nadals anglesos, si més no, no són precisament positius. Recordo, especialment, les visites a un oncle i una tia que vivien al nord de Londres, amb qui els meus pares no tenien gairebé res en comú llevat dels llaços de sang, tan inevitables com irrellevants. En fi, com que l'oncle en qüestió treballava per una cerveseria i podia obtenir, de franc, tanta cervesa com desitjava, els adults endrapaven el gall d'indi i el púding de Nadal amb l'ajut de quantitats importants de Bitter i com que mai no estaven gens d'acord pel que feia a la política – ja he dit que tenien poques coses en comú– sempre s'armava una discussió furibunda sobre els mèrits respectius dels laboristes i els conservadors mentre els meus cosins i jo ens esmunyíem cap a la sala d'estar per mirar el film de James Bond que s'emetia cada 25 de desembre a l'hora de l'empatx. Tinc entès que aquesta mena de discussió familiar nadalenca no es limita a Anglaterra. Sense anar més lluny, hi ha proves fefaents que, els dies de Nadal i Sant Esteve a Catalunya, desenes de milers de famílies discuteixen sobre els beneficis o no del sobiranisme. I als Estats Units el Nadal també pot ser un calvari, tal com demostra la cançó Merry Christmas from the family de la cantant de Denver Jill Sobule i que comença: “Mon pare i ma mare es van emborratxar en la nostra festa nadalenca.” Al llarg de la cançó, els altres membres de la família van arribant i tots plegats acaben pitofs i mal avinguts. Cada cop que l'escolto no puc evitar sentir una certa enyorança –un pèl malaltissa, potser– pels Nadals tempestuosos de la infància, que, és clar, ja són història. Millor pensar en la dita que diu: “Per Nadal, pas de pardal; per Sant Esteve, un de llebre; per Any Nou, un de bou.” Bon any!