David, per Nadal a casa

Clientela llegidora dels meus articles: no és que les comarques gironines deixessin d'interessar-me i em bolqués a la política, segurament la cosa més desagraïda que un articulista pot manipular. Passa que d'alguna manera enverina i hom es troba pel mig, en bona part embolicat i vivint uns problemes que sovint s'allunyen de la terra que ens ha vist nàixer: Catalunya. A la meva edat, 87 anys, 37 dels quals els he dedicat amb més o menys participació al diari, crec que he donat per la nostra terra tot i més.
La pau i tranquil·litat que es viu a les nostres comarques m'aconsella viure-les més de la vora i fer quelcom de profit. És cert que d'un temps ençà, amb l'ofensiva per la independència, sense proposar-m'ho, he escrit ben poc d'altres temes. El director i amic Jordi Grau m'ho ha indicat i entenc que té raó. De primer havia alternat les qüestions,
però últimament havia de preguntar on queia Girona! Fa uns anys que he sobrepassat els 1.500 articles i directe
als 2.000; sols Joan Ribas em trepitja la cua. Si afluixo o m'absento m'atraparà.

Sense petulància faig un curt relat de la meva actuació periodística al diari. Així, els primers articles foren d'informació ciutadana. Els últims dies del 1981, el Banc d'Espanya confirmava la fallida del Banc dels Pirineus, el qual deixà moltes famílies gironines amb el cul a l'aire. Jo, greument perjudicat, sense poder fer res ni lluitar, vaig redactar un article a plana sencera, entre còmic i dramàtic, titulat “Com fer l'ànec a Girona, o em sento cardat”, el qual tingué molt d'èxit. Molt poca venjança per la malversació dels estalvis de trenta anys de treballar de ferm. En un altre ordre, “Una veu al Senat” durà vuit anys i va ser la manera de veure la política per dintre. Era bonic tenir una plataforma. El 1994, en plena guerra dels Balcans, promogut per l'ONU i Creu Roja Internacional, el recorregut pels fronts de combat i les reunions amb els tres caps d'estat bel·ligerants i Radovan Karadzic, el criminal que cremava pobles sencers després d'assassinar els homes i violar les dones i nenes. Ho he vist quan encara fumejaven les restes i l'olor de carn humana cremada era insuportable! Una dotzena d'articles, censurats, foren publicats de primer a El Punt, després en diaris espanyols i alguns d'europeus i nord-americans. L'Ernest Lluch i jo, ferits de consideració al front de Sarajevo-Pale, retornàrem a mig fer. El nostre ambaixador als EUA s'ocupà de la difusió dels articles. Distret, els firmà. L'Ernest i jo férem un estudi dels obscurs motius de la guerra per a la Fundació Carnegie, per al famós llibre L'eterna guerra dels Balcans, i es repetí la pirateria. M'agradaria trobar-lo de cara per escopir-li!

Els vuit anys al Senat, del 1990 al 1998, m'obriren nous camps d'informació. La vicepresidència de la comissió d'Economia, Hisenda i Pressupostos de l'Estat em donà accés a projectes de llei i notes i dades que el govern feia circular. Així vaig començar a escriure de política. Ara torno a casa. Per la resta, on calgui allí estaré; cap problema.