Montserrat

Estic a l'expectativa, com tota la resta del país, dels debats, empatadíssims, de la CUP. I rebutjo aquell argument tan tronat que diu que unes poques persones no poden tenir el futur de tot un país a la butxaca. Ho diuen els qui pacten, dia rere dia, amb jerarques d'aquells que obren portes (o en tanquen). El país és el que és, i els vots són els que són. Aprendre a adaptar-se a la realitat és el primer principi del racionalisme.

Però del que vull parlar avui és de la mort de Montserrat Gudiol, una pintora estranya i commovedora. Jo l'anomeno la pintora de la tristesa. Tinc alguna obra d'ella i sovint m'aturo a mirar-la. Hi ha tanta delicadesa, tanta callada desesperació, tanta angoixa pel desorientat ser humà d'arreu del món! La seva filla em va ensenyar a conduir. I ella em va ensenyar a mirar la gent no a partir dels estereotips sinó travessant la pell i arribant a aquell nucli secret on es fabriquen els somnis i on s'eixuguen les llàgrimes.

No la vaig arribar a conèixer, però això és sols una anècdota. L'artista ens deixa la seva obra. De vegades l'artista és un pocavergonya i el seu treball admirable; de vegades és una persona sofrent que sap traduir en línies primes i amargues el dolor del món. En qualsevol cas el que hi compta és l'obra.

Aquest és un país de bons pintors i de vegades sorgeix algun escriptor que és alguna cosa més que un best-seller. De vegades hi ha un músic, un cantant, un persona que explicita les seves idees lluminoses i sovint universals. Sí, tenim un país ben dotat per a l'art. La vulgaritat majúscula és sucumbir als interessos, a les mentides, a les conveniències. Sabeu què passa? Que en el fons sabem que som iguals, homes i dones, de tots els colors de pell i del nord i del sud: la humanitat és una espècie complexa que s'embolica en conflictes execrables.

Mentrestant, però, una llumeta fulgurant ens deixa respirar. Com la pintura de Montserrat Gudiol. L'enyorarem.