I ara què?

Setmanes esperant la decisió de l'assemblea nacional de la CUP per acabar, en paraules d'Antonio Baños, en una “aritmètica diabòlica”, la d'un empat de probabilitats matemàtiques gairebé impossible, 1.515 vots a favor de la investidura d'Artur Mas i 1.515 vots en contra. Tant se val, una o dues dotzenes de vots en un o altre sentit no alterarien el resultat, un empat tècnic entre aquells que creuen que no es poden malversar les sinergies del “procés” i assumir, per tant, la contradicció de votar Mas per tirar endavant el procés constituent, i aquells que el fan responsable de les retallades i de les polítiques neoliberals que han malmès l'estat del benestar. Ara, després del debat a les assemblees locals i territorials, serà el consell polític qui prengui la decisió definitiva el 2 de gener. Situació complexa per un moviment fonamentat en la radicalitat democràtica que, sens dubte, sabrà superar a través del debat i sense trencar-se entre “anticapitalistes” i “independentistes”.

Desencís, desil·lusió... És fàcil responsabilitzar només la CUP de la situació actual. És massa fàcil i és, alhora, defugir altres responsabilitats. En primer lloc, la de proposar un altre candidat. En segon lloc, admetre que els resultats del 27-S no foren satisfactoris. Ni per a JxSí, que es quedà per sota de les perspectives esperades, ni per al conjunt de l'independentisme, que sumà una majoria absoluta al Parlament (72 escons) però que es quedà una mica per sota de la meitat dels vots: JxSí + CUP, 47,6%; C's + PSC + PP, 39%; CSQEP, 8,9%. Per acabar, les eleccions espanyoles del 20-D van obrir noves incògnites. La formació més votada a Catalunya fou En Comú Podem, que rebutja la investidura de Mas i la desconnexió unilateral i advoca per la celebració d'un referèndum pactat amb l'Estat, que va obtenir el 24,74% dels vots i 12 escons. Amb un nombre de vots similar (entorn del 15%) ERC va obtenir 9 escons, i PSC i DL, 8, mentre C's i el PP empataven a 5 escons. El recorregut del referèndum, que Podemos va incloure en el seu programa electoral i entre les condicions per donar suport a un futur govern d'Espanya (del PSOE), ha durat fins que Pedro Sánchez i el comitè federal del PSOE van negar qualsevol possibilitat de pacte amb Podemos si no renuncia a la celebració del referèndum. Per si quedaven dubtes, el PP va obtenir 123 escons i C's, 40, superant així amb escreix la minoria de bloqueig necessària per impedir una reforma de la Constitució Espanyola; mentre que Podemos arribava als 69 escons. Això no obstant, per primera vegada al Congrés dels Diputats hi hauran 17 diputats catalans explícitament independentistes i 96 de partidaris de fer el referèndum.

Així doncs, estem on estàvem, o investidura de Mas o eleccions avançades. I, tanmateix, el procés segueix ben viu tot i que potser caldrà rellegir-lo: dos milions de catalans van triar opcions independentistes el 27-S i gairebé un milió dos-cents mil ho van tornar a fer el 20-D tot i tractar-se d'unes eleccions espanyoles, mentre prop del 60% ho feien per opcions que defensen el dret a decidir. En definitiva, si cal anar a noves eleccions convindria aprendre del que ha succeït fins ara: hi ha massa crítica suficient per exercir el dret a decidir, però cal ampliar-la per tirar endavant el procés constituent; no es pot contraposar el procés d'empoderament nacional amb el de reformes socials (en versió radical la independència per fer la revolució o a l'inrevés, debat que recorda moments més tràgics en què finalment es va perdre la guerra i la revolució), perquè, si no es vol trencar la cohesió social base d'una construcció nacional pacífica i democràtica, tots dos són la cara d'una mateixa moneda; el procés haurà de culminar en un referèndum per tal d'obtenir el reconeixement internacional.