Déu fet home

Mirant-s'ho des de fora de la fe cristiana, l'encarnació de Déu Senyor de galàxies, forats negres i quant més no pot fer-se home perquè és massa gran per tanta menudesa. Però pla bé que ho va entendre la Mare de Déu en el Magnificat, la proclamació del regne dels pobres.

A Déu mai no l'entendrem del tot, és infinit, però el podem endevinar per les frases que ens toquen de dret, ens diu que siguem pobres en l'esperit i és Ell el primer pobre en l'esperit.

D'ací la petita grandesa del dia de Nadal. No solament es va fer Home. Va començar com qualsevol de nosaltres com un nadó. Sabia què es feia. Aparegut de gran entre els homes, no tindríem ni nadales ni pastorets il·luminant la nit de les llindes del desert amb els caserius al poble de la fleca, que això vol dir Betlem. Fou el fill del fuster, gent de mena baixa com va cantar sa Mare. Posat a miracler feia el bé arreu i predicava amb una agudesa tan a peu pla que puc dir que ho feia amb espardenyes.

El Nadal agafa tots els homes, sants barons i feres humanes, savis de molta lletra i sants de molta santedat. Morí en la creu, ressuscità i ens redimí. Però per Nadal se'ns fica a totes les cases donant-nos una mena de nostàlgia d'allò que Ell significa i que només palpem. Ell s'ha fet Home, ha mort a la Creu, ha ressuscitat i els homes continuem fent guerres, matant-nos, odiant-nos, fent-nos la punyeta i què més vulgueu.

L'Església sura en aquestes tempestes aguantada per una vella desconeguda que va passant el rosari.