La columna
‘Els morts' als Reis
Aquesta nit serà una nova nit de Reis i jo, que fa molts anys que no espero que arribin els d'Orient, pensaré en Els morts, que, tancant Dublinesos, relata un sopar en una casa burgesa de Dublín en una nit de Reis de primers del segle passat. Els morts s'han convertit en el ritual de la meva vida adulta durant aquesta nit d'epifania, un terme que s'acorda al món literari ple de revelacions de James Joyce. Potser rellegiré el text de Joyce o veuré l'adaptació cinematogràfica que John Huston va realitzar just abans de morir. O potser, només hi pensaré, com ara en el fet que el sopar adquireix un aire fantasmal. O potser pensaré en les dificultats per parlar del bevedor Freddy Malins. O que la patriota Molly Yvors recrimina al crític literari Gabriel Conroy que col·labori en els diaris probritànics. Com sempre pensaré en Gretta, que, de sobte, resta paralitzada al capdamunt d'una escala en sentir una cançó que, li ho explica després al seu marit Gabriel, li recorda un noi malaltís, Michael Furey, que potser va morir per ella en voler-se'n acomiadar en una nit plujosa. I, si no la veig, no em costarà imaginar Anjelica Huston representant aquesta escena en el film del seu pare. Segur que pensaré que Gabriel, l'estimat nebot de les velles amfitriones Julia i Kate Morkan, té una amarga revelació. Gabriel és l'home aposentat que talla la carn, que pensa en el discurs que farà al final del sopar, que creu el seu món en ordre, que recorda els versos que va escriure a la seva esposa, Gretta, com si fossin reveladors d'una passió, però que potser ho són d'un convencionalisme lligat al matrimoni. I és així que, de cop, la sent com una estranya i pensa que, mentre ell la desitjava veient-la tan bella a l'escala, ella era lluny, inabastable, sentint la presència d'un fantasma. I aleshores es pregunta si no és millor passar a l'altre món en l'apogeu d'una passió abans que marcir-se consumit funestament per la vida.