Antiquina

S'acaben unes festes que recordarem com les del no. Una nova tradició que espero que no arreli. Aquestes festes, que amb el dia de Reis d'avui s'acaben, són les que reuneixen més tradicions de totes les que se celebren durant l'any. La missa del gall, el tió, els Pastorets, neules i torrons, pessebres vivents, exposicions de diorames, galets i canelons, la rifa, xocolatades, cantades de nadales, la Grossa, el tortell, el sorteig del Nen, les quines… I en aquestes, les quines, se n'hi ha afegit una, de tradició, que cada vegada té més tirada: l'antiquina. El funcionament és ben senzill. Tothom dret i només t'asseus quan canten un número que coincideix amb els que hi ha al teu cartró. Si no en canten cap, i per tant t'has mantingut dret, guanyes. És una fórmula que s'han empescat per a aquells que no tenen mai sort en les quines convencionals, les del pernil, les dels electrodomèstics, les del viatge per a dues persones a Viena o les de la superpanera en què no hi falta res, ni la llauna de préssec en almívar. Aquestes festes, pendents com estàvem de les decisions de la CUP, tinc la sensació que hem viscut tots plegats en una gran antiquina en què com sempre els que estaven drets esperant que la sort canviés –o sigui el poble, els catalans– han vist com tornava a passar de llarg. I ara ens demanen que no estripem el cartró, que no està tot perdut, que no siguem pessimistes, que ens en sortirem i que, al capdavall, són decisions radicalment demòcrates. Resulta que tots compleixen el que han promès, però el més important: el mandat democràtic, aquell que era sagrat perquè sortia de les urnes, resulta que es queda per complir. Què volen que els digui, n'hi ha per… jo també trobo que, tal com li van vaticinar a Anníbal, no sabem guanyar: “En veritat els déus no ho donen tot a un sol home. Saps vèncer, però no saps fer ús de la victòria.” El que els deia, ni el fuet i l'ampolla de cava pel treball de cantar línia et treu de sobre la síndrome de l'antiquina.