Els meus Pastorets

Les dates nadalenques solen incloure, a més de tot allò sagrat i profà que comporten, les representacions dels Pastorets, una obra de teatre que, sota aquest simpàtic títol, es pot atribuir a un gran nombre d'autors, si bé les més conegudes siguin L'Estel de Natzaret, de Ramon Pàmies, i Els pastorets o l'adveniment de l'Infant Jesús, de Josep Maria Folch i Torres. Els meus també són això, més d'un, i es relacionen amb diverses etapes de la meva infantesa i joventut. El primers que recordo són els que tenien lloc al teatre de l'edifici modernista de la parròquia del Carme de Barcelona, avui Teatre del Raval, en els quals un familiar meu era el dolent de la pel·lícula, un palestí venut a Roma per instigació de Llucifer que no parava de fer malifetes fins que al final es convertia i demanava perdó plorant com una criatura. Els segons que em vénen a la memòria ja es feien a Girona, a l'escenari del Centre Cultural, en un pis de la plaça que ara s'anomena de l'Institut Vell, gairebé al final del carrer de la Força. I, curiosament, d'aquells Pastorets només recordo, si és que ho recordo bé, que l'Anna Donato era l'arcàngel sant Miquel, que s'ocupava de desmuntar les malignes estratagemes dels dimonis de l'obra.

Els tercers ja es mereixen un punt i a part, i és que qui això signa hi tenia algun paper. I dic “algun” perquè no sempre va ser el mateix, encara que el més habitual fos el de recaptador d'impostos, llevat de l'ocasió en què em va tocar fer de gall, exactament de gall Catic Catasques. Eren els Pastorets de La Salle, dirigits per Joan Ribas, que ara té cura dels que s'ofereixen al Teatre Municipal amb recursos, pressupost i intèrprets i figurants gairebé dignes d'una superproducció de Hollywood. Els de La Salle eren una altra cosa, però sortien bé i el públic hi disfrutava. Em va fer gràcia que l'intèrpret d'un personatge a qui s'acusava de “fer la gara-gara a Roma”, la potència ocupant de Palestina, acabés, en la vida real, com a subdelegat del govern espanyol a Girona. En aquella època, davant l'edifici de La Salle hi havia la impremta Curbet, d'on sortia la revista Presència, i un bar que oferia un producte força picant anomenat “oli de Figueres”. Sembla que em refereixi a abans-d'ahir, i ja fa en més de 50 anys, d'aquells Pastorets fets per amor a l'art, en català i amb un sentit de la llibertat que no devia agradar gens a la policia política d'aleshores.