La misericòrdia

En el frontispici de la porta dels Apòstols de la Catedral de Girona ha aparegut una llegenda amb el títol de “Porta de la Misericòrdia”. Al transeünt, al visitant, no deixa de sorprendre que s'hagi transmutat una denominació tan antiga com coneguda, com es la de “Porta dels Apòstols”. Precisament, l'any 2015 es va publicar un magnífic llibre de Pere Freixas i Camps que constitueix un estudi històric i gràfic de les vicissituds d'aquella porta, amb profusió de detalls sobre el lloc a on havien estat les figures dels apòstols, i ara no hi són, sense que amb els anys s'hagi promogut cap iniciativa per recuperar-los.

Llavors vam conèixer que el motiu d'aquest rètol és una crida de la Santa Seu en ocasió del Jubileu de la Misericòrdia –que transcorre enguany, des del 8 de desembre passat fins al dia 20 del proper novembre– en el sentit de demanar que totes les catedrals del món dediquin una porta al motiu d'aquesta celebració. Aquest és doncs l'any de la misericòrdia, i el motiu de la iniciativa del Capítol.

Diguem, però, que aquest terme de “misericòrdia” ha quedat degradat en el temps, perquè pressuposa una virtut per la qual la persona adinerada o afortunada a la vida dedica part de la seva fortuna o del seu temps a atendre aquelles altres persones necessitades o en estat d'indigència o malaltia. Situa dues situacions contraposades, recordant la cèlebre frase de Jesús: “De pobres sempre en tindreu entre vosaltres.” Podríem pensar que és pejorativa i discriminatòria aquesta paraula, quan assenyala l'estat de necessitat de tanta gent, davant la fortuna d'altres. Avui hi ha expressions molt més afortunades, com pot ser la solidaritat, la justícia social i la caritat, que vénen a assenyalar que la humanitat entera té un deure d'auxiliar i protegir la persona vulnerable, però sense que aquest fet col·loqui a ningú pel damunt d'un altre, ni el faci més virtuós ni meritori.

Els capellans sempre han jugat amb les paraules, més que no pas amb els fets: posats a ser misericordiós, el bisbe de Girona podria exercir aquesta virtut amb Mn. Jaume Reixach, a qui té injustament privat de la seva parròquia i de publicar en els diaris, sense que en cap ocasió s'hagi pogut sentit emparat per qui hauria de ser el seu principal suport en temps de torbació. El títol de “pastor d'ànimes” no sé què ens recorda! Molta gent rebem per correu cada setmana l'article –que no es publicarà– de Mn. Jaume, i mai hem sabut veure-hi cap motiu d'escàndol ni d'heterodòxia! Quedaria, però, la Misericòrdia Divina, que haurà exercir el Creador amb tots nosaltres, si es compleix el que diuen les Escriptures. Tots n'estaríem necessitats, sense excepció, quan passem comptes de la nostra existència.