Ballar amb una cadira

Sé prou bé que, a la vellesa, voler entendre els perquès de les canviants formes de vida és pràcticament impossible. El fet que amb els meus germans ens portéssim 20 i 24 anys va fer que amb els meus nebots –de la meva edat– convisquéssim fins a grans. Eren els anys de franquisme de la postguerra civil. Republicans, la meva família ho patiren. Els joves menys que els grans. A part d'anar a missa major els festius, des de les escoles i a partir dels 14 anys, amb camisa blava des de la Delegación de FET y de las JONS, i en sortir cantar el Cara al Sol al davant de l'ajuntament, hi havia poca cosa més.

Al poble, deixant el trobar-se amb les noies al caure el dia –casualitat o preparat–, hi havia cinema totes les festes i ball a l'estiu, les dues festes majors i alguna altra diada. Dels 14 anys en endavant, es parlava de la festa passada i es feien plans per a la propera. A les sales de ball de les ciutats, fins als 18 anys no era autoritzada l'entrada. I ara! Devia ser molt perillós per al jovent veure agafar per la cintura una noia i dansar els pasdobles, el vals, la rumba i els foxs! Les autoritats prohibiren els temes “Acércate más y más...”, per l'erotisme de la lletra, digueren (?¡). Cap joveneta quedà embarassada ballant perillosament! El mossèn ho titllà de perill imminent.

A partir dels anys cinquanta, que aterrà a Europa el boogie-woogie, dit ací bugui-bugui, en què les parelles començaren a ballar sols donant-se la mà, hi ha hagut una transformació total en les formes de ballar. Tota la resta de segle i l'última dècada del passat, les parelles es separaren del tot. Amb l'excepció a les ciutats de les sales de ball clàssiques, on la clientela és gent gran, el ball no existeix. Drets com els xiprers de l'Empordà, tothom porta el ritme amb molta similitud i, veient l'espectacle d'un lloc alt, es poden veure braços i mans enlaire marcant el ritme amb entusiasme. Els més joves i els més valents mouen tot el cos, principalment les anques, i fan dibuixos amb els peus.

Ni que es digués que no feia cap falta l'aproximació, els primers anys del segle aparegué a Puerto Rico i Panamà el reggaeton, amb una força espectacular. El 2004 ja es ballava a tot Sud-amèrica i s'iniciava als estats del Nord i arribà a Europa. És un ritme molt marcat, que té una bona part de salsa, rock i d'altres. Ben aparellat, es tracta de moure tot el cos, amb protagonisme evident de les anques. El contacte és, i no exagero, bestial. A Catalunya tingué una bona entrada i ràpidament s'ha convertit en obligat per als discjòqueis. Les persones tenim els instints primaris, que mai es podran inhibir. Jo no tinc edat per donar-me banys de reggaeton. Les nits d'insomni, sol a la sala, poso bona música de ball i com que ballar sol no té cap gràcia, amb una cadira de poc pes ballo aparellat La vida rosa, El claro de luna, Sollozos i altres de semblants. Ho passo bé, i prou. És clar.