Esperança

El 28 de setembre, l'endemà de les eleccions plebiscitàries, escrivia en aquest diari que “els catalans del Principat hem atorgat una clara majoria a les opcions partidàries de la independència, en un gest que ens posa en el camí de la llibertat”. Però de l'esperança d'aquell setembre vam passar a la perplexitat de l'octubre. I al desencís del novembre i el desembre. Fins a arribar a la ràbia, cada cop menys continguda, del gener. L'aritmètica diabòlica, en paraules d'Antonio Baños, sumada a l'enrocament de les actituds estava a punt de consumar una gran estafa als dos milions de persones que hem fet tot allò que se'ns ha demanat per fer avançar la revolució dels somriures. Tres mesos i escaig després, amb el partit a punt d'exhaurir-se, ha arribat un acord que, finalment, torna a posar el país i la seva gent al davant dels sectarismes de pa sucat amb oli i dels personalismes d'un altre temps. I, de retruc, posa la pilota a la teulada de Madrid, on es torna a situar a l'ordre del dia la proposta d'un govern de concentració nacional, amb el PP, el PSOE i C's, per fer front a l'anomenat “desafío catalán”. Perquè un dels grans perdedors de l'acord és, paradoxalment, Pedro Sánchez i la seva “coalició progressista”, una ocurrència que l'acord entre JxSí i la CUP ha condemnat abans fins i tot que esdevingui una proposta real. Mentrestant, el procés ha tornat a salvar una situació delicada en l'últim sospir. És just que es reconegui la generositat d'Artur Mas fent un pas al costat que li ha de permetre concentrar-se a refer de dalt a baix les estructures corcades d'un partit, el seu, que té importants actius, sobretot en el camp municipal. També cal destacar el gest honest i gens fàcil de la CUP. I l'actitud d'Oriol Junqueras i ERC –tant exigint que es continués negociant fins al final com negant-se a reeditar JxSí si hi havia eleccions al març– com a element clau per desfer el nus gordià en què s'havia convertit el camí cap a la llibertat. Som-hi!