Ja ho tenim

Les declaracions en calent d'alguns dirigents en endegar-se –ara sí!– el procés per la independència són, algunes d'elles, per llogar-hi cadires. Sentir García Albiol dient que Catalunya està en mans de l'extrema esquerra i que només hi són ells per defensar la democràcia i la llibertat (sic) és com si Marine le Pen digués que és l'única per defensar els drets dels immigrats.

La senyora Arrimadas parla no d'un sacrifici sinó d'un fracàs, pel que fa a Artur Mas, i explica que tot plegat ha estat per evitar unes eleccions en què guanyarien ells, Ciutadans, i ho diu sense bola de vidre ni màquina del temps.

O Lluís Rabell, que diu que Carles Puigdemont és un escolanet no sols de Mas, sinó de Pujol (alça, morena!). El millor, però, ha estat l'Iceta, que contrit i apagat ens deia que s'han fet malabars per a aquest resultat, que això sembla una subhasta i que quina vergonya, oblidant com va ser nomenat el senyor Montilla president de Catalunya.

A Madrid han deixat anar tot el reguitzell de tòpics que ja diuen sense pensar, des d'il·legalitat fins a la Constitució; diuen que estan fent classes particulars per pronunciar Puigdemont (veus? Arnold Schwarzenegger no els costa de pronunciar).

Una periodista d'El País mostrava el pensament ocult de l'espanyolisme, car deia que ara haurem d'esperar què passa amb el govern de la resta d'Espanya. La resta d'Espanya? Vol dir que el govern provisional de Rajoy o d'aquell que governarà és “de la resta d'Espanya”? I és que en el fons tots els arrogants conqueridors saben perfectament que Catalunya no és Espanya, i el subconscient de vegades els traeix.

No diré a hores d'ara la importància d'aquest acord, ni la reacció popular, ni el pes que ens hem tret de sobre, car l'atzucac estava posant nerviosa molta gent. Amb aquest acord, tots hi guanyen i, per tant, tots hi guanyem. Cal ponderar el sacrifici de Mas, que no deu haver estat gens fàcil. Aplaudiments.