Procés i ètica comunicativa

Al llarg dels tres mesos transcorreguts des del 27-S, i en relació amb la marxa de les converses al Parlament entre els diputats de Junts pel Sí i de la CUP, he rebut tota mena de mostres d'angoixa per part de persones a les quals, cal reconèixer-ho, no he sabut ajudar a passar el tràngol. En part, perquè, afectat per la síndrome d'autosuficiència representativa, no hi he posat la voluntat necessària –l'empatia, com es diu ara–; en part, perquè m'he sentit incapaç de fer-me entendre –a mi també em costava saber on érem i cap a on anàvem–; en part, i com a conseqüència de les dues mancances anteriors, perquè no he sabut trobar una relació satisfactòria entre discreció política i ètica comunicativa. I si res necessitava el procés era desmuntar els laberints del poder als ulls de tothom, perquè no estaven negociant dues parts autosuficients, o dos bàndols en treva, sinó els delegats d'un moviment que ha cristal·litzat en la majoria parlamentària que ells representen. I com que aquest moviment l'han creat els dos milions llargs de persones que han fet la majoria esmentada, calia informar-les puntualment de l'estat diari de les converses, no pas com una concessió a la democràcia, sinó com una exigència ètica. Perquè era des d'elles, que calia seure a fer acords, i era a elles, que calia retornar per tancar-los. El primer acord entre Junts pel Sí i la CUP hauria d'haver estat un pacte comunicatiu en qualitat de forces que constituïen l'autèntic estat major del moviment independentista, obligades a actuar alhora i no pas per separat –com s'ha fet, des de posicions de poder establertes, i conscientment utilitzades, amb l'ús interessat dels mitjans afins i la filtració com a eina de creació de discurs partidista–. En aquest sentit, els mitjans de comunicació han funcionat, en general, com a partits organitzats en blocs decantats cap a la lògica dels detentors del poder –a Catalunya i a Espanya–, no pas per obrir i amplificar el debat a nous espais, comprometre nous protagonistes, i desenvolupar maneres noves de prendre decisions. Un terreny en el qual, dit sigui de passada, la CUP no ha disposat del suport necessari per compensar els desequilibris, però del qual tampoc se n'ha sabut sortir per falta de criteri polític sobre la nova relació que es produïa entre moviment i institucions o carrer i representació. Des d'aquest punt de vista, la lliçó és clara: la necessària mobilització dels pròxims 18 mesos per fer la República Catalana necessitarà alguna cosa més que els altaveus oficials, els missatges partidistes i els relats interessats: li caldrà una nova ètica comunicativa cap endins i, naturalment, cap enfora, perquè la proclamació emfàtica de l'apoderament” popular no esdevingui mera propaganda.

Pel que fa a les converses dels últims tres mesos, se'ns dirà que hi havia temes que, per la seva naturalesa, demanaven discreció, però aquest discriminant el decidien els mateixos interessats a conservar –o ampliar–, amb noves retòriques i cares noves, els laberints del poder; mentrestant, la discreció exigida era violada sistemàticament, en benefici de part, per evitar que el debat es produís a l'àgora amb una informació contrastada, puntual, i rigorosa, que ajudés la gent –i, amb ella, els diputats– a prendre decisions justes, proporcionals, i aptes per ser aplicades. El procés constituent popular, en resum, s'hauria d'haver engegat el dia 28 de setembre, però les negociacions es van sotmetre a la lògica laberíntica –la foscor, la incertesa, la dispersió– dels poders que volíem –i volem– deixar enrere. Una manera de fer que només podia generar distanciament i angoixa, com els que s'han produït entre la gent compromesa amb el procés.

És legítim llegir aquest text en clau d'“autocrítica”, tanta com l'haurien de fer els que, encastellats en el poder, creuen que la inèrcia de la comunicació oficial continuarà bastant per ampliar els espais de decisió. En canvi, estem segurs que les culpes, els penediments, les penitències, i altres instruments de l'arsenal repressiu, ajudaran ben poc a establir la nova i necessària relació entre política i ètica que necessitem per fer una societat que no s'acontenti amb nous maquillatges institucionals. L'angoixa difosa entre tanta gent no era res més que l'expressió emocional de l'exigència ètica que ha acompanyat, els últims anys, el moviment independentista. Tot plegat ens hauria d'obligar a debatre la relació entre moviment, representació i comunicació.