Aplaudir o no aplaudir

Durant la sessió d'investidura del nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, la presidenta del grup parlamentari de Ciutadans, Inés Arrimadas, va retreure-li una sèrie de piulades d'anys enrere i, també, unes paraules que havia pronunciat l'aleshores alcalde de Girona en un acte del 2013 en què va citar unes paraules del periodista Carles Rahola, afusellat després pel franquisme, de l'any 1938. “Vostè va dir que s'havia de fer fora l'invasor”, va etzibar Arrimadas a Puigdemont, sense citar la frase completa ni l'autor de la frase. La pretensió d'Arrimadas, que és una pèssima cap de l'oposició, era presentar un Puigdemont extremista i xenòfob. En el torn de rèplica, Puigdemont li va recomanar, d'entrada, que aixequés la mirada de Twitter perquè la “República de les persones, entén de persones i de fets” que no es poden reduir als famosos 140 caràcters. Tot seguit, Puigdemont va recordar el sentit de la citació: “Quan jo al·ludia a Carles Rahola en l'aniversari del seu afusellament ho feia per uns valors que espero que vostè comparteixi, que és que aquest tipus d'invasions, la grapa del feixisme sobre les nostres vides, no el volem mai”. Molts dels que érem dins l'hemicicle vam notar un calfred en escoltar les paraules del candidat a president, les quals van ressonar sòbries però contundents com un obús. La reacció de la majoria dels diputats i diputades –i també del públic– va ser inundar la sala amb un sonor aplaudiment. Com que estava assegut a la tribuna, vaig poder veure com els diputats de Junts pel Sí i la CUP aplaudien a cor què vols. Em va sobtar que Antonio Baños agités els braços per animar a aplaudir els diputats del PSC i Catalunya Sí Que es Pot. I és que, efectivament, cap diputat socialista no va aplaudir aquella contundent condemna del feixisme, ni tampoc van fer-ho Joan Coscubiela, Lluís Rabell o Albano-Dante Fachin. Només s'hi van sumar un parell de diputades del seu grup. ¿Per què un bon grapat de diputats de l'esquerra unionista van afegir-se a la indiferència dels dos grups de la dreta espanyolista que no han volgut fer mai una condemna explícita del franquisme? Dono per descomptat, però, que els diputats del PSC i de Catalunya Sí Que es Pot són antifeixistes. Aleshores, per què no van aplaudir? Només hi cap una explicació. Per pur sectarisme, perquè aquella condemna senzilla i gens grandiloqüent del franquisme i, en general, del feixisme, l'acabava de fer un militant de CDC i, per tant, de la “dreta” que ells encara identifiquen com a hereva de la Lliga Catalana, el partit de Francesc Cambó que, com ha quedat provat historiogràficament, majoritàriament va donar suport a la rebel·lió militar franquista.

A l'adversari no se l'aplaudeix mai, ni quan té raó. Aquest és el principi de la política contemporània. Que Ciutadans i el PP es presentin com a representants del bàndol nacional té lògica. El PP no pot negar que és fill d'AP, el partit que van fundar set ministres franquistes. La posició de Ciutadans és, en canvi, més complexa, perquè més aviat estan condicionats per la història dels avantpassats dels principals inspiradors del partit i de la trajectòria professional d'alguns dels seus diputats, vinculats a la milícia espanyola. Ciutadans té dificultats per a digerir la memòria d'una època que els torba familiarment. I això mateix passa amb els socialistes i, sobretot, amb la gent d'ICV-EUiA, ara diluïts en el magma de Podemos.

Les famoses polítiques de memòria que va impulsar el tripartit pretenien imposar un cànon d'obligat compliment, per bé que al final van acabar essent un exaltació de l'acció antifranquista, per altra banda lloable, dels comunistes. L'antifranquisme era, segons aquesta versió, tan sols d'esquerres. Sense negar que el gruix de l'antifranquisme estava vinculat al comunisme, seria fals presentar-ho així. Tan fals com oblidar que entre els afusellats per ordre de Franco hi va haver persones com Carles Rahola, un intel·lectual liberal que encarnava els valors republicans de civilitat, cultura i democràcia, sense cap adscripció partidista concreta. Com molt bé va explicar Josep Benet a la biografia que va dedicar-li el 1999, Carles Rahola va ser afusellat, precisament, per la seva condició de catalanista moderat. La intenció del franquisme era arranar-ho tot. Les esquerres, el catalanisme, el sindicalisme, etc. Això és el que va condemnar Carles Puigdemont des del faristol del Parlament i que ni Arrimadas, ni García Albiol, ni Iceta, ni Rabell, ni Coscubiela, ni Fachin no van voler aplaudir.