Reptes de Puigdemont

L'afirmació del president Puigdemont que “farem les coses bé” em sembla un punt de partida intel·ligent i pragmàtic. Pot semblar una obvietat però aquesta declaració coincidia amb l'altra expressió en el mateix discurs en què deia que “hem de posar punt final als errors”.

Puigdemont haurà de gestionar un govern que ell no havia dissenyat sinó que venia amb el paquet de la urgència en què fou investit, gairebé en temps afegit, diumenge al vespre. És un govern rejovenit en el qual hi ha talent i experiència. El president haurà d'apuntalar-se en la crossa del vicepresident Oriol Junqueras i en les de Neus Munté i Raül Romeva.

L'ocasió és complexa per la pluralitat de forces que sustenten el govern però, sobretot, perquè hi ha un compromís per construir les estructures d'estat a fi i efecte que en un període d'uns divuit mesos s'estigui en condicions de fer el recanvi de legalitats i iniciar les negociacions per ratificar la independència d'una república catalana. Aquest canvi no serà curt ni es podrà fer de qualsevol manera.

Per fer-lo possible caldrà primer assegurar la cohesió interna del govern i actuar de tal manera que el president sigui la veu definitiva que resumeixi tant les accions de la política del dia a dia com el resum de les discussions que hi haurà en l'executiu respecte al procés. Unitat del govern, per tant, i també assegurar-se l'estabilitat parlamentària que s'ha pactat amb la CUP. Sense aquests dos requisits no s'arribarà gaire lluny.

El nou govern sap que hi han discursos i realitats que van més enllà de “començar a caminar a la llum de la declaració del 9 de novembre” i que fan referència a les necessitats socials que afecten centenars de milers de catalans. El president Puigdemont haurà d'eixamplar les bases electorals que li permetin arribar al final d'aquesta fase del procés amb un suport majoritari de la societat catalana. Els daus han començat a rodar i sense una tasca de govern que afavoreixi els més fràgils, cada vegada més nombrosos, els vots poden anar cap a altres formacions catalanistes i d'esquerres.

El govern Puigdemont haurà d'establir aliances internes més àmplies i sòlides. Ja ha dit que no pensa saltar-se la llei i que no vol arribar a una declaració unilateral d'independència si no obté un suport majoritari dels catalans. No es tracta de covardia o de valentia, ni del fet que ens tremolin o no les cames. Més aviat és qüestió de fer possible el que alguns milions de catalans veuen més que probable en un període més curt que llarg.

No se sap qui serà el president del govern espanyol després de les eleccions del 20 de desembre. Sigui qui sigui haurà de ser un primer interlocutor per tal de negociar el que surti del govern i de les institucions catalanes en els propers mesos. El fet que Rajoy encara no hagi telefonat a Puigdemont indica el baix nivell de comunicació entre Madrid i Barcelona. Els qui pensen que la independència de Catalunya es podrà assolir sense un pacte amb Espanya i amb una aprovació explícita d'Europa no tenen en compte les regles de joc de la Unió Europea i de la comunitat internacional.

El president del Parlament Europeu, Martin Schultz, ha indicat aquesta setmana que una ruptura unilateral de Catalunya amb Espanya seria un desafiament a la Unió Europea. No hi ha cap estat europeu que en els últims mesos hagi trencat una llança en favor del procés d'independència. Els mecanismes de funcionament europeus són lents i feixucs. Però les advertències que ha fet a Polònia i a Hongria, per raons molt diverses a les del cas català, han hagut de ser escoltades i aplicades encara que només sigui parcialment.

Per aquests condicionants el nou govern haurà d'obrir vies de diàleg amb Madrid i amb Brussel·les. Ja sé que els ponts amb Espanya estan malmesos o trencats i que és difícil transitar-hi amb normalitat. L'independentisme ha passat aquesta pantalla de parlar amb Espanya, però Rajoy tampoc ha volgut saber res amb el debat que s'ha produït a Catalunya en els últims anys.

Un possible canvi de govern a Madrid obriria una nova esquerda per enraonar. Seria, al meu parer, una nova oportunitat perquè el procés no quedés encallat a Catalunya i tingués l'oportunitat d'entrar en la política europea. Finalment, passi el que passi, s'haurà de consultar els catalans sobre el nostre futur.