L'Estanislau anant a Palau

En Jordi Pujol va acostumar-nos a un llarg mandat en forma de piràmide. Governava de dalt a baix. Res es movia sense el seu vistiplau. Una bonhomia teatral trufada d'un fort autoritarisme en un país que, com deia Tarradellas, tenia poc poder i per això li calia més protocol que a d'altres. Tarradellas ho va practicar amb la vestimenta, amb un flamant Dodge Dart, voltat de mossos d'esquadra uniformats, etc. Aurèola protocol·lària que va heretar i va augmentar Pujol i que en diferent tarannà van continuar Maragall, Montilla i Mas. El darrer per les retallades va acabar viatjant en classe turista. La presidència de la Generalitat ha estat sempre voltada d'una gran pompa. Els països com ara Anglaterra, amb més poder que el nostre, es poden permetre que el seu primer ministre surti i entri de Downing Street vigilat, però com qualsevol ciutadà....

L'ara diputat Lluís Llach va dedicar una cançó irònica l'octubre del 98 a Jordi Pujol: L'Estanislau anant a Palau. Una mena de confessió del president de la Generalitat davant del seu xofer musicat com un xarleston. “Si tens dins un general, Estanis, has d'evitar els coronels voltant; amb caporals que creguin, Estanis, n'hi ha prou per anar tirant...” i d'altres com ara: “No cal que m'ho diguis més, Estanis, ja sé que això sense mi no va; segur que no exageres, Estanis, però cansa manar i manar...” Llavors, Lluís Llach, en to de broma, deia que l'Estanis era un seu amant que li filtrava informació: “No estan mai contents, ja ho veus, per això no m'indigna més, ara només m'avorreix tant desagraïment. A les properes conteses, he!, hi aniré si em mereixen, he! M'ho he de pensar, ho he d'apuntar, ho apuntaré...” Lluny està Carles Puigdemont, del president que Llach ironitzava. Presidències “corals”, o com en vulguin dir, sense ésser olles de grills poden fer que la Generalitat sigui una institució respectada i estimada allunyada de la pompa...