Amb resistir no n'hi haurà prou

Un dels perills més importants en què podem caure és que la crisi duri massa i acabem instal·lant-nos-hi. És a dir: que tinguem com habitual l'estat de crisi. Una crisi és una oportunitat per replantejar-nos coses, per millorar-nos, per aprendre dels error i cercar nous camins. També és una oportunitat per desfer-nos d'allò estèril i que ens afebleix i recobrar nous vigors i nous objectius. És clar que, perquè això passi, cal acceptar que la crisi és temporal i que en sortirem al cap d'un temps prudencialment curt. Però, què passa si s'allarga la crisi? Doncs que acceptem la realitat del moment com a perdurable i ens repleguem mentalment, socialment i fins i tot políticament. I un dels factors d'èxit tant en la sortida de la crisi com en el bon posicionament una vegada n'hàgim sortit, és l'inconformisme, el treball, la fe i la perseverança.

I quins símptomes tenim per dir que podríem haver-nos instal·lat en la crisi? El primer de tots és una manca clara de combat. El govern i el país actua més a la defensiva, a curt termini, mirant molt més què poden perdre a curt termini que no què podríem guanyar a mig termini.

Un exemple clar és el famós pla d'obres de Zapatero, en què hi hem gastat milers de milions d'euros, i el resultat serà alguna plaça més endreçada, algun carrer més ben pintat, però cap metre de fibra òptica, per exemple. Res de cara al futur, que ens serveixi per quan sortim de la crisi. I el resultat d'aquest estat mental pot ser la temptació de pensar que allò que ha estat el gran problema, el tornem a agafar com a gran solució.

Aviat podríem enyorar el temps de la bombolla immobiliària, i no és inversemblant pensar que no tardarem gaire temps perquè intentin estimular-la de nou. No veig cap intent de reformes per sortir de la crisi amb una infraestructura empresarial, legislativa, formativa, modernitzada que faci possible un gran increment de productivitat, que és el nostre gran dèficit, i permeti a les nostres indústries prendre el relleu de la bombolla immobiliària.

De fet, totes les mesures preses pel govern només van encaminades a conviure amb el que hauria de ser un estat incòmode per tothom i que aquesta incomoditat generés ganes i força per sortir d'aquest estat depressiu. Algunes mesures pal·liatives que ens han presentat com a temporals poden esdevenir incentius perquè gran part de la població s'hi instal·li.

Cometríem un error de percepció i d'estratègia si ens habituéssim en aquest estat perquè, malgrat el que ens diuen, la nostra economia tendeix a deteriorar-se encara més i, si hem pensat que només resistint capegem la tempesta amb un èxit relatiu, les onades més grosses encara podrien no haver arribat.

Segons un informe que publicava ahir el diari Expansión, la vulnerabilitat de l'Estat espanyol és molt preocupant. L'estudi, fet per la consultora Janus Capital, diu que el 30% dels espanyols no estalvien.

Un 46% reconeixen que el seu endeutament és massa elevat en relació als seus ingressos. I el 50% admetien que té dificultats per atendre el pagament de la hipoteca. Si aquestes dades són de quan el tipus d'interès oficial és de l'1%, hi ha deflació, i les matèries primeres, especialment el petroli, són molt baixes, quan s'apugin els interessos i les matèries primeres, que ho faran, imagini's què ens pot passar.

Quan la realitat canvia tant, pot ser que només amb resistir no n'hi hagi prou. Cal ser molt més proactius.