Convergent

Tinc un amic de Besalú, en Bassols, que l'endemà del primer no de la CUP, el dia 3 de gener, va fer una piulada a tuiter que deia “Carles Puigdemont seria el millor candidat de Convergència si s'hagués de substituir Mas”. Aquell dia va ser una més que, com moltes d'altres, va passar desapercebuda i no va rebre cap repiulada ni comentari. Però el dissabte dia 9, el dia del pas al costat i de la designació de Puigdemont, algú el va recuperar i el va fer circular per la xarxa. Llavors sí. Tots hi vam dir la nostra, “clarivident”, “Nostradamus”, “jo ja ho pensava, també”. Hi vaig parlar per preguntar-li com és que ho veia tan clar. Vam coincidir que veient el panorama en què ERC no estava per fer un cop de cap i que la CUP no s'arronsaria, tal com estava el pati a Junts pels Sí, Puigdemont era l'únic amb capacitat de lideratge. Algú molt diferent dels turulls, homs, rulls i cia. Puigdemont és diferent perquè sabem d'on prové, és independent i jo li deia: i a més “no sembla convergent”. Segons ell, doncs, era el que tenia més possibilitats. I tal com es va veure –i com ho va preveure–, ho era el líder d'aquesta transició. En la curta però enraonada conversa amb en Bassols crec que la clau és el “no sembla convergent”. Quan ara fa uns anys el president Mas va adoptar el seu nou estil –aquell que el Polònia va caricaturitzar amb el GangMasStyle paròdia del hit del raper coreà PSY– el tret característic era aquest no semblar-ho per ser-ho, de convergent. Quan ens hem omplert la boca de l'estil gironí que a partir d'ara implantarà el president Puigdemont en la seva acció política hem de pensar que vol dir que treballarà pel país, sense oblidar el partit, al marge de teixir relacions personals i tenir moments d'entesa. El 130è president de la Generalitat, que ha sigut el primer alcalde en minoria de la història de la democràcia a Girona, està acostumat a corregir quan toca per buscar punts d'entesa i coincidència. Amb estil gironí, però encara que no ho sembli, convergent.