La preindependència

El president Puigdemont afirmava en el seu discurs d'investidura: “Obrim una etapa inèdita de la política catalana i sense manual d'instruccions. Aquesta serà la legislatura d'un període excepcional, de postautonomia i de preindependència.”

Les eleccions del 27-S van marcar, efectivament, no tan sols la desaparició –o si voleu, superació– de la Catalunya autonòmica, sinó que també es van emportar allò que denominàvem procés. L'etapa de preindependència, que com molt bé la definia fa uns dies el professor Carles Boix, “és ja d'execució”, és una etapa inèdita, sí, sense manual d'instruccions, també, però indica algunes qüestions indefugibles:

1. Lideratge compartit, projecte comú i unitat d'acció: s'imposarà ara un lideratge col·laboratiu, l'únic capaç de poder atacar amb garanties d'èxit una situació d'una complexitat immensa. Serà el moment d'uns líders que ajudin els altres, amb entusiasme, a assolir els seus objectius, que facin el mateix camí que qualsevol altre independentista, que incloguin i no excloguin, que construeixin connectivitats, que siguin congruents entre el que públicament practiquen i el que exposen en els seus discursos, que respectin uns valors, i que tractin de bastir un objectiu amb un conjunt d'idees col·lectives per obtenir un resultat. Aquest és l'indefugible desafiament que té l'independentisme: trobar líders que conformin equips compromesos amb el procés d'alliberament nacional i que siguin capaços de treballar junts.

2. Governança del balanceig entre el mentrestant i l'objectiu final. No pot ser que encara hi hagi qui deslligui la qüestió social de la qüestió nacional: volem la independència per dignitat, radicalitat democràtica i justícia social i, en conseqüència, no pot ser que al discurs tronat, antiquat i regionalista de les terceres vies li donem cap mena de credibilitat. En definitiva, no pot ser que el mentrestant condicioni el futur de la nació, com tampoc pot ser que el dia a dia de la governabilitat no es faci amb la voluntat d'avançar pensant en la plenitud nacional i en una acurada i planificada creació de les imprescindibles estructures d'estat. I això només es pot resoldre amb la visió clara del que anem a fer i comunicant, comunicant i comunicant.

3. Seguretat jurídica o xoc de trens? Acceleració! La trampa del dilema entre seguretat jurídica o xoc de trens només té una resposta: acceleració. És a dir, només avançant s'avança. És impossible tenir previst l'arbre de conseqüències de tot el que pot passar. Dependrà, bàsicament, del grau d'hostilitat del govern de l'Estat –tan previsible com temible–. Però, per damunt de tot, cal emparar-se en el mandat democràtica i la fidelitat a les institucions catalanes. En qualsevol cas, el treball realitzat pel Consell Assessor de la Transició Nacional i amb el Dr. Carles Viver Pi-Sunyer, amb la peça central de la llei de transitorietat jurídica, ens permet confiar en una planificació jurídica tant per avançar com per defensar-se. Contra l'hostilitat només tindrem la nostra habilitat per sortir-nos-en.

4. Els tres eixos: ruptura democràtica i desobediència civil, procés constituent i pla de xoc social. Darrere d'aquests titulars s'amaga la clau de l'èxit de tot plegat. És a dir, tirar endavant aquests compromisos ens ha de permetre cohesionar i eixamplar la base independentista, fer creïble els eslògans d'un país millor i preparar-nos per no defugir l'escenari gandhià, per dir-ho en termes d'Oriol Junqueras, que pot obrir-se en un termini més breu del que estimem.

5. La societat civil, més important que mai. En aquest punt, passar de la fase del procés a la de la preindependència, res no canvia, o potser sí, s'incrementa encara més la tasca que caldrà portar a terme des de la societat civil. S'han acabat els 11 de setembre festius per, probablement, entrar en un conjunt de manifestacions, concentracions, decisions, que emparin de manera massiva i multitudinària la tasca dels nostres representants polítics davant de respostes previsibles de l'Estat com ara inhabilitacions, querelles o impugnacions. Tindrem allò que siguem capaços de guanyar-nos.

En definitiva, ja no som davant del somni, de les declaracions i de l'èpica, sinó de la realitat, l'acció i l'execució legislativa i administrativa. El procés ha mort, visca la preindependència! I la comencem de la millor manera possible: president, govern, estabilitat parlamentària transversal i una societat civil compromesa. Enhorabona. Hi som tots. Hi som junts. No podem fallar.