El record del fred

Al gener de fa quaranta anys a la Vajol hi feia un fred glacial. Els avis hi tenien llogada una caseta herència emocional del seu pas cap l'exili i hi aglutinaven la família diverses vegades l'any. Per a una nena urbanita com jo donar menjar als conills que tenia la veïna, veure com munyien la vaca en comprar la llet o caçar capgrossos al rierol gelat del final del camp que ens servia de pati privat i privilegiat, era tota una novetat que em feia interessant als ulls dels companys dilluns en tornar a classe.

Al vespre, el protocol era sempre el mateix: després d'una jornada intensa, l'àvia ens feia un sopar copiós, contundent (ella no sabia fer menjars lleugers) i saborós, que devoràvem. Després, mentre s'entaulaven els adults, se'ns proposaven jocs de taula. Me'n vaig fer un fart de comprar i vendre pisos i places del Monopoly! Mentrestant, més enllà de la sala d'estar caldejada per la llar, les habitacions s'anaven temperant amb l'alternança d'estufes de butà.

Un dels records de la meva memòria és quan els nens, esgotats i tips de jocs i experiències noves, ens situàvem, a vegades de dos en dos, en uns llits alts, de llençols gelats i emmidonats plens de flassades pesants com un mort que ens embolcallaven. Quan finalment entràvem en calor, ja era de dia i la cambra glaçada es feia inhòspita per aixecar-se. Aleshores, com un mantell d'aromes que mai més no he tornat a percebre, l'olor intensa de llet fresca bullida omplia la casa i a alguns els donava la benvinguda. A mi no m'agradava gens.