Qüestió de confiança

La confiança no ho és tot, però sí que és molt. La confiança en un mateix i la que et transmeten les persones que estan al teu voltant. No tothom té necessitat de sentir o rebre confiança, això va una mica en funció d'on estigui el llistó de l'autoestima de cadascú. Però en algun moment o altre, tots necessitem sentir-nos valorats. Allò que se'n diu un copet a l'esquena, que t'empeny a no parar-te i a continuar treballant per a aquell objectiu personal, laboral, esportiu o de vida. La confiança, però, s'ha de guanyar. No és gratuïta, malgrat que en ocasions és immerescuda, com també ho pot arribar a ser la falta de confiança. Fins aquí, pura filosofia.

La qüestió és que aquests dies, a la ciutat de Girona, més enllà d'una alcaldia, hi havia un debat sobre la confiança. Finalment el càrrec ja té propietari –avui, precisament, en pren possessió–. I en la cursa s'ha imposat l'home que ha elegit a dit el president Puigdemont i el partit. Tan li fa que, per arribar a aquest punt, hagin hagut de renunciar vuit persones de la llista i que, els regidors al govern, s'hagin vist obligats a empassar-se qualsevol tipus d'ambició de liderar el govern. La confiança s'ha dipositat en una altra persona. Per mèrits, per projecció, per gestió, per estratègia política. O per la qüestió que sigui. El fet és que hi ha una sèrie de persones que no gaudien de la confiança de qui havia de triar un candidat per assumir aquest repte. No estaven preparats, els altres? Alguns sí, d'altres no. Manca d'experiència? En cap cas, en la gestió diària de la ciutat. Ningú més podia assumir el càrrec que no fos el número 19 de la llista? Si no hi havia ningú, aquesta llista té un problema. O uns quants. Així, doncs, falta de confiança? Doncs sí. La resposta no pot ser cap altra.

Però aquesta situació no només és un cop personal per als afectats, que ja els ha sabut prou greu. És que, a sobre, aquest menyspreu ha estat públic, per acabar de burxar la ferida. L'elecció del nou alcalde de Girona pot haver estat la més encertada –el temps ho dirà– però ningú no pot discutir que ha estat un espectacle polític força llastimós, pel fet que ha estat una tribuna pública de retrets –no oficials però fets saber–, i un mercadeig bastant lleig. I, enmig de tot això, queden aquells que estan mancats de confiança però que avui assistiran al ple i acataran i compliran. I demà continuaran treballant en la seva àrea, com si res, sense rebre cap copet a l'esquena. I encara gràcies.