A propòsit de Sixena

Recordo vivament una visita al reial monestir de Santa Maria de Sixena, a l'inici dels anys noranta. Jo em trobava en aquells moments intentant arreplegar tota la informació històrica possible per documentar el que acabaria essent la novel·la Terra d'oblit. El vell camí dels càtars. I entre els personatges que necessitava conèixer bé hi havia el de Pere el Catòlic, el rei que va morir en un dels episodis principals de la croada contra els càtars, és a dir, la batalla de Muret. Un rei, per cert, que no ha rebut un tracte complaent per part de la història. Pere el Catòlic, doncs, havia estat enterrat a Sixena, el monestir fundat un quart de segle abans per la seva mare, Sança de Castella. Jo ja sabia que no hi trobaria res, al lloc de l'antiga sepultura –l'últim enterrament reial que va fer-se a Sixena– perquè havia estat saquejat durant la Guerra Civil, però necessitava veure aquell vas sepulcral completament buit, testimoni mut de les onades destructives que ha sofert el nostre patrimoni al llarg dels segles. No hi havia el cos, és clar, ni cap de les insígnies reials que hi havien estat segles enrere –ceptre, corona, pom i mitra–, ni tampoc una mítica espasa que potser, segons alguns, hauria superat el pas de les centúries. Res, només llegendes relativament incertes i les conseqüències de l'afany destructor de les noves generacions envers el seu passat. Quedava, això sí, el monestir mateix, també malmès per la història però amb la seva impressionant portalada de catorze arquivoltes.

D'aquell viatge recordo també una anècdota que no té res a veure amb el passat, sinó amb el que ha estat la història del segle XX entre nosaltres. Vaig anar a dinar en un bar de Vilanova de Sixena on hi havia un grup d'homes jubilats que, després de trencar el foc i haver-me preguntat finalment pel motiu de la meva visita al monestir, van explicar-me els seus lligams estrets amb Catalunya: gairebé tots hi havien emigrat i la majoria hi passaven una part de l'any a casa dels seus fills, tan catalans com nosaltres. Alternaven, doncs, les estades a la terra d'origen amb les de la terra d'adopció, ja que, van confessar amb un punt d'emoció, les estimaven totes dues.

Avui, els governs de totes dues comunitats s'enfronten als tribunals per l'art sacre de l'antic bisbat de Lleida. Hi ha, com sap tothom, el litigi per les 113 obres de la Franja, però hi ha també els dos plets al voltant de Sixena que aquests dies surten als diaris. En aquest cas, la disputa se centra al voltant de dos centres d'interès: els 97 objectes del monestir que van ser venuts al Museu Nacional d'Art de Catalunya i les pintures murals que Josep Gudiol va rescatar i restaurar després de l'incendi de 1936 i que són al mateix museu. Com de costum en aquests casos, hi ha el plet per les coses materials, però hi ha també una càrrega d'emotivitat addicional de signe identitari, com si el retorn de les obres d'art pogués refer una presumpta dignitat malmesa. Les parts actuants invoquen drets de propietat i de possessió, adquisicions formals i nul·litats possibles, contractes i pagaments de milers d'euros. I hi ha també una decisió més pròpiament política: executar determinades sentències dels tribunals aragonesos o complir la legislació catalana que protegeix aquests béns. Per si no fos prou, les monges són denunciades en una de les causes i denunciants en l'altra, però també es dóna el cas que les germanes de l'orde de Sant Joan de Jerusalem que van signar els acords amb la Generalitat ja són mortes i que les que avui tenen llogat el monestir pertanyen a un altre orde.

Més enllà de contractes i drets, hi ha un altre debat de fons que no apareix tant en la disputa pròpiament jurídica i que, per contra, és el mateix que enfronta els llocs on es van originar les obres d'art i els museus que, havent-les preservat, les mostren avui en el context d'altres obres coetànies. És, per exemple, el debat de les peces dissortadament fragmentàries que van néixer a la ribera de la Mediterrània i que avui es troben als museus del nord d'Europa. Què hauria passat amb aquestes obres si haguessin romàs en el seu lloc d'origen? Cal oblidar els avatars de la història i desmantellar els museus que les han salvaguardat? És un debat que no té resposta satisfactòria per a ningú, perquè els drets i els sentiments que s'invoquen són, per naturalesa, totalment contradictoris. I com que és molt difícil conciliar-los, el debat continuarà ben viu acabin com acabin les polèmiques i els plets. També a Sixena.