Mentides

Quan un escriptor et mena a una llibreria, li has de fer cas. L'Strand de Nova York usa com a reclam publicitari que disposa de 18 quilòmetres de volums. Me'n va parlar en Martí Sales, que s'ha enfilat per les escales robustes que apareixen pels passadissos d'aquest espai al·lucinant. Quan t'endinses en aquest temple de les lletres, et sents vestit amb una manta enorme de literatura que et deixa esmaperdut. En aquest refugi vaig assistir a una tertúlia entre autors que organitzaven a la seva sala dels llibres especials, la Rare Books Room. Hi parlava una cèlebre autora de la coneguda revista cultural The New Yorker, i el tema era estimulant: per què la mentida i els falsificadors exerceixen tant de poder. I quina complexa relació s'estableix entre el mentider i la seva víctima. Víctima que, pels falsificadors, no és tal, sinó que anomenen “objectiu”. Entre el públic hi havia un mentalista (es va presentar així). I un psiquiatre, a més d'un reguitzell de personatges extravagants que semblaven sortits d'un càsting de les antigues pel·lícules d'en Woody Allen. La tesi era la següent: la mentida és necessària per a la convivència. Aquelles faltes quotidianes, les petites excuses, fan la vida agradable i erosionen menys les relacions. Per tant, cal un món amb mentides. Segona premissa, les persones necessiten esperança. Encara que... sigui irreal. I els impostors, xarlatans, falsos profetes... el que fan és apuntar cap a un món millor. Que potser no existeix. És la mateixa excitació que exerceixen alguns anuncis: aconsegueixen motivar i fer desitjar el producte. Tot i que sabem que quan el tinguem, mai serà tan atractiu com ens l'han venut. Però aquell temps que transcorre entre el desig i la consecució del desig, ja val la pena.

Anem a la necessitat de la mentida. Si algú ens convida a un casament i no hi volem anar, direm que malauradament ens coincideix amb “una cita ineludible”. L'autora, que és també psicòloga, no va dissertar sobre l'art de la mentida, sinó sobre la mentida com a estratègia vital. Va il·lustrar casos que ha estudiat: un alemany comú es va fer passar per un aristòcrata anglès. Un senyor sense estudis que pretén ser un metge en un vaixell. Ens va presentar la trajectòria de gent que han estat impostors de categoria. Un col·leccionista d'art amb un Rothko que ningú havia localitzat abans. El periodista amb la història perfecta. Inventada, és clar. Una dona que va veure en un diari local que una parella es casava. No els coneixia de res. Va localitzar el telèfon dels pares del nuvi, es va fer passar per la tia llunyana de la promesa, fins al punt que aquesta incauta i bona gent la van convidar a passar un dia amb ells. Tot per deferència amb la tia llunyana que havia aparegut. Evidentment, li van pagar dinar i transport. El dia transcorregut va ser molt agradable. Però va ser una macromentida. I és una mentida inquietant. Aquesta gent van acollir, sense cap filtre, una autèntica desconeguda, que, a més a més, és una impostora. No era una assassina en sèrie. Però podria haver-ho estat.  Konnikova, que també ha estudiat les ments de criminals, ho explica al llibre The Confidencial Game, editat per Vikings, i no traduït, la fascinació que exerceixen els impostors és ineludible. Pocs són els qui no cauen a les seves urpes. Són els amos del simulacre versemblant. L'autora va iniciar el llibre després d'haver vist House of Games, de David Mamet. Els impostors són anomenats con, una manera fàcil d'abreujar confident. Maria Konnikova anava parlant de cons, ella que en el seu cognom ho té incorporat. Tot molt simbòlic. Vaig sortir d'allí realment motivada. Un senyor se'm va acostar i em va preguntar de què coneixia l'autora. Per una mil·lèsima de segon em vaig imaginar responent: “Sóc una de les protagonistes del llibre.” Però vaig somriure i li vaig dir que estava allí de pas. Una idea m'acompanyarà de la Konnikova: els falsificadors no pretenen vendre una mentida sinó una esperança. La reputació és essencial per al bon funcionament de la societat.  I per bastir-la cal credibilitat. El nostre món premia la credibilitat i necessita l'esperança. I no en té, tot és confús i no es valora el mèrit. El terreny és ideal per a aquests personatges. Els seus deliris de grandesa són una manera extrema d'aferrar-se a l'existència. Menteixen per ser creïbles. No tenen cap impuls d'autodestrucció ans un deler fervorós per la vida. Voldrien ser eterns. Com en Berlusconi. Com tanta gent que no es conforma amb la vida que els ha estat assignada. I se n'inventen una.