Isidre Vicens, pintor

A una edat gairebé centenària, ens ha deixat el pintor Isidre Vicens. Ahir, en la pàgina de les necrològiques, la també pintora Mercè Ferrer s'acomiadava d'ell amb un escrit ple de sentiment i bons records, escrit que feia justícia al que l'Isidre havia estat sempre durant tota la seva vida, a més de gran artista: un home tolerant i, sobretot, obert a la llibertat dels altres. Jo el vaig conèixer a finals dels anys 50 del segle passat, a la sala municipal d'exposicions de la rambla de Girona, en aquella època autèntic centre cultural d'una ciutat immersa en la grisor del franquisme. Sí, la rambla, la de la Llibertat, aleshores del Generalísimo, que omplíem els gironins a l'hora de passejar en una mena de processó amunt i avall només alterada quan arribava el bon temps, que es traslladava, amb idèntic cerimonial, al passeig de la Devesa. A l'esmentada sala d'exposicions, l'Isidre Vicens solia penjar els seus quadres juntament amb els de l'Emília Xargay, l'Enric Marquès i en Jesús Portas, que constituïen el Grup de Girona, i als quals s'afegia, de tant en tant, el polifacètic Carles Vivó i també en Paco Torres Monsó, extraordinari escultor i ceramista. Així, assistint a les exposicions d'aquests notables gironins, lamentablement tots desapareguts, vaig poder fer amistat amb ells, l'Isidre Vicens inclòs, és clar. Em fascinaven les seves pintures, els seus paisatges plens de color i d'amor, i és que tractava els tons de la terra, dels conreus i de la vegetació amb respectuosa familiaritat, com si els sentís com a propis. Provenia de pagès, i amb una joventut més aviat turmentada pels sotracs polítics d'aquell temps; va néixer l'any 1918 a Montfullà, a l'àrea de Bescanó, no gaire lluny de Girona. Havia estat sindicalista llibertari, cosa que en acabar la Guerra Civil amb la victòria del bàndol franquista li va portar força maldecaps. Com ell mateix explicava a l'amic Lluís Bosch Martí en una entrevista a Presència el 1979, després d'haver passat per les presons de Màlaga i Alcalá de Henares “vaig estar a les presons de Yeserías, Reus, Barcelona i finalment el seminari de Girona [...] Això va durar del 1940 al 1943 sense que mai no se'm fes ni procés ni judici puix no es podia demostrar ben res”. Sí, res d'aquella experiència es manifesta en la seva obra, clara i lluminosa, siguin paisatges, edificis o retrats. Si jo fos l'alcalde de Girona, li dedicaria una plaça o un carrer.