Mort per silenci

Ha mort Iniciativa? No se sap. S'està en silenci. Respira? Diuen –deien– que van ser ells els qui es van inventar la potinga. Doctor Sloan i senyora. Tot això i allò de les plataformes, en comú, que sí que es pot, que poden, etcètera. Hi havia Iniciativa “al darrere”. Tant darrere, que no se'ls veu. Molt arrere s'han quedat. Dolors Camats i Joan Herrera, omnipresents durant anys, cada vegada més dramàtics, llangueixen. No hi són. Ara diuen també que faran un congrés, però vés a saber què. Potser sí que havien de morir com a darrera ranera del PSUC perquè renasqués una nova criatura. Bèstia o bístia. Ada Colau, més present i inquieta encara, s'ho ha menjat tot. La boa. El silenci n'és el símptoma. S'ha mort també Unió. Duran ha callat i només reviscolarà, en algun moment, per contar-se, però ja no per comptar-se. De tant en tant, de tard en tard, Ramon Espadaler trenca el silenci. Diu que se senten forts i que reviscolaran. Serà aspre. Perquè els sentin hauran de trencar les quotes, que no els donen res. Té sentit Unió Democràtica? N'ha tingut molt durant dècades. N'hi ha que diuen que a fi de bé i n'hi ha que repliquen que tot allò era només profit i vici. La història, que no calla, n'ajustarà la importància. Però ara el catalanisme autonòmic sembla una broma de mal gust. Reivindicar-lo és ucronia. Perquè Unió tingui algun sentit ha de mirar a Convergència. Ells en saben més. Poden fer-ho, aprendre'n, en silenci? Però el silenci –diuen– és terrible en política. Qui calla mor.