Doctrina Botín

Més d'un amic, freturós d'una explicació, diu sobre el cas de la infanta “estic fet un garbuix”, “veig el món a l'inrevés”, “tenia entès que els fiscals acusaven, no que defensaven”, “creia que l'advocat de l'Estat havia de perseguir els defraudadors”... Intentaré esbandir-los les cabòries: A).- En dret espanyol, i en la bancada de les parts acusadores, hi ha o poden haver-hi el fiscal, que acusa en defensa de la societat; l'acusador particular, que ho fa com a perjudicat directe i en interès propi (en aquest cas, l'advocat de l'estat en defensa de l'erari públic) i l'acusador popular (que busca justícia sobre la base d'un interès més abstracte i general). B).- El TS va tractar l'any 2007 el cas del banquer Botín i tres persones més, acusades, entre altres infraccions, de 30 delictes contra la hisenda pública, amb la circumstància que ni el fiscal ni l'advocat de l'Estat (o sigui acusació pública i particular) apreciaren cap conducta delictiva, pel que demanaren l'arxivament de la causa, cosa a la qual s'oposava l'acusació popular, que demanava més de cent anys de presó. L'alt tribunal, en una sentència sense precedents, va dir que si el ministeri fiscal i l'acusació particular demanaven l'arxivament de la causa, així s'havia d'acordar, per més que l'acusació popular demanés obrir judici oral contra els imputats (Sentència de 17-12-2007). C).- Aquesta doctrina –coneguda d'ençà com a “doctrina Botín”– va ser substancialment rectificada per les sentències de 8-4-2008 (cas Atutxa) i 20-1-2010, en continuar el judici amb només l'acusació popular. D).- En el cas de la infanta, el jutge Castro va tirar endavant el procediment malgrat la tenaç i ferrenya defensa que d'ella fan els seus advocats, el fiscal i l'advocacia de l'Estat, raonant que l'acusació popular està prou legitimada atès que, com diu l'eslògan, Hacienda somos todos, pel que el defraudador no només lesiona els interessos de l'erari públic, sinó el de tots els altres contribuents, obligats pel principi de solidaritat a pagar els seus impostos. E).- L'advocacia de l'Estat diu, sempre en defensa de la infanta, que el Hacienda somos todos no passa de ser un element publicitari orfe d'efectes jurídics. Tanmateix, no sé quina lectura deu fer de la sentència del TS de 11-3-2014, que ensenya que un delicte fiscal, efectivament, repercuteix en tothom, ja que, malgrat que es digui que el perjudicat és només la Hacienda Pública... no puede olvidarse que la justificación de la pena específica radica en la inadmisible vulneración de los principios de solidaridad tributaria inexcusables en una sociedad democrática.