De set en set
Els pobres
Els pobres, i els pobres i tornem-hi amb els pobres. No hi ha partit polític que s'ho descuidi, tots són un clamor cantant amb veu de missa de rèquiem la seva preocupació pels pobres. No podem negar que a la nostra Catalunya hi ha pobresa de debò.
Això de la pobresa ha quallat tant entre els partits polítics que tots poden dir que coincideixen en aquesta preocupació. Això fa que per fer-se amic de la CUP, algun senyor que n'està molt lluny digui que tenen punts de semblança justament quant a la pobresa. Però siguem objectius, a casa no podem ajudar els nostres pobres perquè ens escaliven els calés ajudant els pobres d'altres contrades de les Espanyes.
Conec la pobresa. Mon pare i ma germana van morir famolencs. M'ha fet rumiar a veure de quins pobres parlen els partits polítics, són els mateixos tant pels de dretes com pels d'esquerres, són els pobres de Marx: “En pie famélica legión.” Aquests pobres famolencs són milions i milions, però de pobres en l'esperit, en sentit cristià, encara n'hi ha més. La crueltat de la nostra política ha fet pobres en l'esperit personatges de vida honrada que han fet la política com han pogut, sortint-se'n o no. I deixant-nos la política, tots tenim el nostre punt de pobresa d'esperit en les esperances no reeixides.
Enllà de la política, Catalunya ens l'han feta un país pobre en l'esperit on l'hi aflaquen fins i tot l'idioma.Sense rabior ens hem de dir que el nostre país és un país oprimit. No tot és Càritas.