Tribuna
Maldecaps de la política
Deia sant Agustí d'Hipona que la mesura de l'amor és l'amor sense mesura. I això ens passa als qui hem usat el nostre temps, que ja es compta per bastants anys, somiant, fent i construint vida política i arquitectures ad hoc perquè es poguessin projectar i viabilitzar els projectes nascuts de les nostres inquietuds, moltes de les quals sorgides en la meva generació del tardofranquisme, quan a la universitat dels seixanta i setanta del segle passat s'assajava –particularment per l'acció del PSUC– un ampli mostrari de respostes, assemblees, protestes i vagues que portaren a no pocs tancaments de facultats i sancions a determinats professors i catedràtics: Tierno Galván, José M. Valverde, Sacristán, Ángel Latorre, Pedro Penalva, etc. Era una dècada, a finals dels seixanta, en què Paco Fernández Buey liderava molts d'aquests moviments des de la Facultat de Lletres que desembocarien a Catalunya en la creació del Sindicat Democràtic d'Estudiants, la Caputxinada, la “manifestació de les sotanes” (els capellans catalanistes), i tants altres gestos i demostracions de discrepància amb el règim de Franco. O tempora, o mores!
La Transició ens aportà àmbits de llibertat mai imaginats trenta-sis anys enrere. Espanya es tancà amb tres panys el 1939 i no es tornà a obrir fins al 1976. Com es va realitzar aquest canvi no m'incumbeix ara. El fet és que el canvi fou real, i que els espanyols van recuperar el dret a votar i a decidir, al preu de molta amnèsia per la memòria, en dosis massives, amb espasmes a les tombes ignorades de la Guerra Civil i de la repressió. Uns i altres, però, pactaren la reconciliació i saldaren la vella herència de l'odi fratricida, que Pablo Iglesias sembla avui enyorar conreant de nou la lluita de classes, la tècnica leninista d'assalt al poder i les ràncies querelles de la casta. Hi ha major casta que la Revolució d'Octubre del 1917 i les seves bàrbares seqüeles estalinistes? Pot haver-hi una major casta de reaccionarisme revolucionari que el mostrari de la Veneçuela de Maduro o de l'“expropiador” Chávez? Tampoc és el camí de la meva reflexió avui. No m'atinc a les incidències, ambicions o partidismes de la política del moment, sinó a la depauperada consciència moral que es desvela dels procediments dels uns i dels altres. La qüestió és prepolítica, antecedeix l'acció. Subjau a la teoria moral de l'acció o de la revolució; atès que a aquesta va referenciada la manifesta voluntat de canvi ràpid, immediat i sense consideracions formals envers un sistema democràtic que els ha atorgat llibertat de ser i dret d'optar al poder des del carrer. El prodigi que hem observat en les eleccions del 20 de desembre no té precedents: Podem sorgeix del no res en la vida parlamentària, de zero diputats, i d'aquest llindar despullat escala, al primer intent, fins a la cota dels 69 diputats. Sense precedents!
No crec que s'hagin multiplicat les collites sobtades de neocomunisme per art d'encantament. Els seus cinc milions de votants emergeixen de la indignació enfront d'una classe política i dirigent indigna del seu protagonisme: bruta, pragmàtica, utilitarista, descreguda i amoral, que en algun cas s'ornamenta amb el pecat del cinisme per infortuni de ciutadans de bona fe i d'ingenus.
PERÒ això s'ha multiplicat en les dues vessants del sistema. Que ningú s'enganyi ni es presti al patriotisme, atès que els vicis ocults d'aquests atorguen al fariseisme la seva raó de ser. A mi no em fan tirar enrere els canvis sinó els canviadors, aquells que volen destruir el sistema precedent per emparar-se en el nou paradigma. La sentència evangèlica diu que per les seves obres els coneixereu, i no sempre són les
seves obres el que m'agrada. Arribats a aquest punt, no hi ha acció política sense una posició ètica precedent. I no hi ha acció política correcta (aquella praxi de la qual presumeixen els marxistes) sense una moral estricta, fundada en l'ètica precedent. Així que ni em plau Maquiavel, ni em tranquil·litza Lenin, per qui la mentida podia ser un útil instrument polític. I de tot abunda en aquest moment aquí i més enllà de l'Ebre.
Tampoc, però, es pot defugir la bona fi de l'ús de la política i la governança. No em crec els valors superiors de la revolució i els revolucionaris, com tampoc em crec la probitat sistemàtica dels empresaris, quan d'ells neix l'afany desmesurat de lucre i aquesta brutal economia financera que ha arruïnat les classes mitjanes i les més humils. Per la via actual del capitalisme ens aboquem, més o menys ràpid, a un procés revolucionari amb raneres violentes. El nostre sistema mor per falta d'ètica i per absència de consciència. De res serveixen les bones intencions, ni el cinisme dels partits polítics i de les elits extractives. L'objectiu final d'un bon polític o d'un partit digne del seu nom és només un: el bé comú. Tot el que se n'allunyi serà una via inexorable cap a la corrupció, i com va dir el clàssic, corruptio optimi, pessima. I en això estem.