En Nitu Paredes

Eren dos germans –de cognom Paredes– que es van casar amb dues germanes –de cognom Hernández–. Tots dos matrimonis als primogènits els donaren el nom de Joan. Les famílies procedien de La Unión, Múrcia. Així que hi havia a Girona dos Joan Paredes Hernández diferents. Corporalment també ho eren, perquè el més gran era alt, elegant, i molt segur d'ell mateix. L'altre era més baix, col·loquial, senzill i accessible.

Ambdós estudiaren al col·legi de La Salle, de manera que es provocaren no poques equivocacions per tal d'identificar-los. Al capdavall, a en Joan Paredes Hernández –el més jove– li assignaren el nom col·loquial de Nitu, i així tots contents. Tots dos eren bons estudiants i excel·lien sobretot en matèria religiosa. Era palès que a casa seva rebien una formació estricta en termes de moral, i a l'escola s'agafaven seriosament els ensenyaments cristians que impartien els germans de La Salle.

En aquella època –dècada dels cinquanta del segle passat– hi havia al col·legi del carrer Migdia, que porta el nom de Sant Narcís, un fort nivell associatiu entre els exalumnes. Els germans de La Salle havien sofert molt en l'època de la guerra, i els convenia el suport de la societat civil per prevenir dificultats. Era un dels centres més actius en la denominada Acció Catòlica, que impulsava les creences cristianes, el valor de la companyonia entre els joves i l'exercici d'activitats esportives, teatrals, culturals, excursionistes... que engrescaven uns nois que llavors estaven en la flor de la vida. Eren un seguit d'iniciatives de caràcter pietós, assistencial i reflexiu, compartides amb una explosió de vitalitat d'una joventut neta –costa de creure, però era així– i engrescada. D'aquella època molts recorden les figures d'en Miquel Soler, d'en Nitu Paredes i del germà Guillermo com a incansables promotors d'iniciatives. Ningú es fixava gaire en la motivació del clero per potenciar aquell moviment del qual els bisbes espanyols
feien bandera, contraposant-lo a les joventuts de Falange. El seu auge es va marcir més tard en sorgir l'Opus Dei, que va captar els obedients a monsenyor, alhora que una altra part de la societat en general abandonava les pràctiques religioses.

En Joan Paredes –en Nitu–, mort recentment en un accident sobtat que ha causat un fort sentiment entre la societat gironina, ha estat sempre un home creient, coherent i compromès. Humil, poc amic d'ostentacions ni de privilegis, quan va ésser l'hora de fer-se malveure pel règim en la defensa del català i per la democràcia no ho va dubtar ni un moment, i l'any 1973 fou la primera oposició real, ocupant responsabilitats en un ambient hostil. Va fer molta feina, i ara descansa en pau.