Tribuna
L'àngel exterminador
Ara fa cinc anys, en el marc del seixanta-cinquè aniversari de l'alliberament d'Auschwitz, vaig publicar un article titulat Després d'Auschwitz. No m'he pogut estar de rellegir-lo en vista dels darrers esdeveniments que sacsegen el nostre continent. I és que no és cert que el periodisme sigui efímer per naturalesa: només cal tornar a les fonts i fer un esforç a l'hora de copsar l'essència literària d'una anàlisi política. En tot cas, aleshores vaig escriure: “No estic pas segur que Europa hagi incorporat plenament les veritables dimensions de l'extermini en el seu imaginari.”
Perquè, malgrat que es vulgui desmentir, no hi pot haver consciència del dolor si no hi ha abans un exercici de memòria. Mnème –en el seu sentit platònic– com a concepte de l'esperit i, nogensmenys, com a alfabet de signes. Un registre, en definitiva, fonamental si es vol una voluntat oberta al proïsme. La consciència és imatge i, en aquest sentit, commemorar un fet dramàtic és posar-lo al dia. Viure'l, en primera persona, ens obliga a recordar el dolor dels altres.
Però l'àngel exterminador recorre Europa després d'Auschwitz. Certament, l'escala no és idèntica i, tanmateix, la sistematització del mal ha pres un aire més subtil; menys mecanitzat, fins al punt de trobar normal –moral (?)– la dura realitat d'uns infants que vaguen perduts pel continent. Torno a rellegir, ara en un article intitulat La indiferència, Elie Wiesel: “La indiferència no és un principi, és el final.” Anestèsia: la casa bavaresa en el marc idíl·lic de la ruralia mentre els crematoris de Dachau funcionen dia i nit. Mirar sense saber, no deixa de ser una filosofia del fracàs.
Milers de refugiats erren per Europa a mercè de pluja i neu, darrerament expulsats en ple hivern per països tan insignes com Suècia i Noruega. L'extrema dreta s'erigeix, de bell nou, en defensora de la raça. I nosaltres, ni botxins ni víctimes, tornem a córrer en silenci la cortina de l'alcova. Rescato les paraules de Primo Levi: “Si les víctimes estan deshumanitzades, nosaltres, espectadors llunyans, també…” Qui, emperò, és aquest nosaltres tan remot?
Torno a Després d'Auschwitz: “Commemorar un fet històric ha de comportar un record que actualitzi la barbàrie.” Hem invertit la taula de valors fins al punt de convertir en normal l'antinatural. Sistemàticament, ignorem el dolor dels altres. Cal, sempre ho he pensat, una ontologia del dolor. Sentir, d'alguna manera, el dolor aliè a fi de rompre el banal cercle del confort. No és només la por, és l'oblit. Perquè una memòria que no ens commogui, és una memòria en descomposició.