De set en set
El passaport
És curiós això que ha passat a Madrid amb aquell jugador de bàsquet. És nord-americà. Però, aprofitant que hi ha un conveni signat entre el govern espanyol i el de Guinea Equatorial, va obtenir no se sap com un passaport fals per no haver d'ocupar una de les dues places reservades per als jugadors extracomunitaris. O sí que se sap. Som la gent com vostès o com jo els que no sabem de quina manera s'aconsegueixen aquestes coses. I tampoc no ho deu saber pràcticament ni un de tots aquells africans o asiàtics que, mentre fan cua per poder entrar d'una vegada a Europa, farien el que fos per poder tenir el passaport que aquell jugador nord-americà va rebutjar. A Catalunya, en canvi, fa un temps que n'hi ha que tenen no un passaport, sinó dos. Un –de moment fals– diu que som ciutadans d'un país que sembla que va venint, però que oficialment no existeix encara. L'altre, válido a todos los efectos, tal com diuen, va a nom d'un país que alguns pensem que és més aviat el país d'uns altres. Com molts de vostès, jo també, més d'una vegada, he entrat en un país sense necessitat d'haver d'ensenyar cap passaport o cap carnet. Suposo que m'hauria estat més difícil si hagués tingut la pell negra com aquell jugador de bàsquet. I ja no dic res si hagués parlat en àrab o si hagués semblat musulmà. I és que avui, sovint, el passaport diu no només allò que som, sinó sobretot allò que no som o allò que els que manen no volen que se sigui. No ens enganyem. Aquesta lliçó, molts catalans i molts jugadors de bàsquet vam aprendre-la a primer de bàsica.