Ni fets ni paraules

Un fet o una data són sempre fites un pèl arbitràries quan s'analitzen processos llargs. Però, personalment, situaria la definitiva desactivació política del PSC aquesta mateixa setmana, quan Josep Fèlix Ballesteros ha signat el pacte per governar Tarragona amb el PP. Com sempre en l'àmbit municipal, les circumstàncies locals són decisives, però Tarragona és una ciutat massa important per obviar que els socialistes catalans han perdut l'eix social de forma irreversible i ja només tenen capacitat per arribar a acords dins la disciplina unionista. La prova és que només conserven dues capitals de demarcació i això és gràcies al suport del PP, a Tarragona, i a l'acord d'Àngel Ros amb Ciutadans, a Lleida. Miquel Iceta ni tan sols ha justificat públicament una estratègia que els caracteritza com a partit secundari dins del bloc espanyolista.

El fet és que, de forma bastant ràpida, el PSC també ha perdut la influència de què havia disposat dins del PSOE. A hores d'ara, per exemple, totes les maniobres per conformar govern a Madrid es fan sense que els socialistes catalans hi tinguin la més mínima intervenció, fins al punt que el pacte prioritari de Pedro Sánchez es planteja amb Ciutadans i Podemos, les dues forces que han deixat el PSC en la marginalitat electoral a Barcelona i Catalunya. La direcció de Ferraz ha deixat de tenir en compte els interessos polítics i/o electorals del PSC perquè l'aportació del socialisme català ha caigut en la marginalitat no només a Espanya, sinó també a Catalunya.

A Nicaragua recorden amb nostàlgia els temps en què patrocinaven operacions polítiques de llarg abast, com les candidatures de Josep Borrell o Carme Chacón. Una època en què controlaven els grans ajuntaments, la majoria de les diputacions, la Generalitat i un parell de ministeris. Eren una sucursal, d'acord, però es tractava de la segona en importància, després d'Andalusia. Primer van perdre els fets, després les paraules.