Ara torno
Ja ens ho estem fent
Una cosa és que alguna vegada et facin combregar amb rodes de molí i una altra que et vulguin fer empassar mentides com el molí sencer. Repeteixo el que ja vaig dir la setmana passada: ja s'ho faran. Que s'ho facin, però que no facin passar per estúpida la gent. Ni als catalans ni als espanyols. Sí, em refereixo a tota aquesta pantomima per poder formar govern després de les eleccions espanyoles del 20 de desembre. A la immensa mentida que ens diuen de totes les maneres possibles uns i altres (uns més que altres, és cert) que el repartiment d'escons ha donat “sumes impossibles” per formar un govern majoritari.
És mentida. L'única veritat és que la política espanyola no té cultura del diàleg i del pacte. I encara menys en situacions mínimament complexes, com sí que reconec que ho és l'actual. Però complexa no vol dir impossible. D'entrada, la grosse koalition del PP, el PSOE i C's no és gens impossible, per començar. Perquè és veritat que tots tres estan d'acord en el que és fonamental: la unitat d'Espanya per damunt de les persones. Una altra cosa és que aquest pacte no soluciona cap problema, sinó que els agreuja.
Però la gran mentida és una altra. Hi ha una suma subtilment exacta que per veure-la només cal una cosa que no tenen la majoria dels partits espanyols: tarannà democràtic. I una altra: voluntat de solucionar els problemes. És una suma que ningú posa sobre la taula de negociació (cap fuster espanyol es guanyaria la vida fent taules de negociació), ni els partits ni els tertulians que els van a la saga. És la suma de PSOE (90), Podemos (69), ERC (9) i DC (8), que dóna la bella xifra de 176. És molt senzill: a canvi de la governabilitat, es fa un referèndum d'independència a Catalunya. I es resolen els dos grans problemes: es posa fi al despotisme governamental del PP i es desbloqueja el conflicte amb Catalunya. En qualsevol país amb un mínim de tarannà democràtic seria fàcil activar-la. Han vist Borgen? És igual. Ja els dic jo i saben vostès que a la Dinamarca real i en altres països són possibles tota mena de pactes, fins i tot els que superen la ficció. Simplement perquè tenen tarannà de diàleg i del pacte. El que se'n diu democràcia, vaja.
El més positiu d'aquests dies és que a Catalunya hem vist que el que no suma a Espanya no ens ha de distreure del que ens interessa. El diari El País, amb una gran perspicàcia, com si hagués descobert la sopa d'all, va titular que Puigdemont aprofitava la situació de paralització a Espanya per impulsar les estructures d'estat i les lleis de desconnexió. Què volen, doncs? Que fem com ells? Que enganyem la gent per continuar engreixant la ficció de la política espanyola? Tornem-hi: ja s'ho faran perquè nosaltres ja ens ho farem. Ja ens ho estem fent.