LA CRÒNICA
Cinema, de veritat
Filosofies a part, res a dir que no siguin elogis. Sens dubte, es tracta d'una gran pel·lícula
Fa uns dies sentí una conversa parlant de cinema i de la nova pel·lícula El despertar de la força, de la sèrie Star Wars, que en el seu temps tingué una gran acollida de crítica i de públic. Walt Disney i Lucas Films n'han estat els productors i distribuïdors mundials. Un dels intèrprets, el veterà Harrison Ford, ha treballat el seu paper amb dignitat i de comiat, perquè poc abans d'acabar el sacrifiquen. Han passat molts anys i la vida sense entranyes prossegueix el seu camí i deixa a les voreres actors, amics... Filosofies a part, res a dir que no siguin elogis. Sens dubte, es tracta d'una gran pel·lícula.
Confesso que feia anys que no havia anat al cinema públic. La SPI –síndrome de les cames inquietes– de què pateixo en té la culpa. Res a veure, si el film és o no és bo. M'havia d'aixecar i sortir a caminar un parell de minuts dues o tres vegades per sessió. Decidí veure cinema a casa. Avui, encuriosit pels comentaris i per posar-me a prova, he acceptat la invitació familiar. Sorprenent: en dues hores ni he mogut les cames!
A Salt, a l'Espai Gironès, la Cadena Odeón Multicines té en funcionament dotze sales distintes. L'estrena esmentada es projectava a la sala de més aforament, dotada de les tècniques més espectaculars de so i imatge. Acomodats en el centre geomètric de la sala, m'imaginí que visió i so havien de ser realistes. Els anys de muntanyenc, quan ens agafava una tempesta seca, de llamps i trons, a 4 o 5 mil metres d'altitud, en zona rocosa, fins i tot el més valent s'encongia.“Per Déu, para, para!”, els creients cridaven en va al buit. No es pot explicar amb paraules, la sensació. Doncs bé: la tècnica ens ha portat les tempestes a casa. Ni a la NASA, a cap Cañaveral, ni a Nova York, on sol haver-hi les millors sales amb els millors equips, he vist o sentit res millor. No m'he donat compte que agafava la mà al meu gendre i m'havia arronsat al seient. Impressionant! El realisme de la visió no pot superar-se i el so envoltant-ho, sols els muntanyencs podem comparar-lo. Acollonant, dramatitzant, gairebé real en bona part, hom no pot evitar l'evocació dels anys joves i les pàgines viscudes dramatitzades pels elements de la naturalesa.
Hom recorda, amb els millors sentiments envers els pares, els primers temps de dormir en habitació separada. Si durant la nit hi havia tempesta de llamps i trons amb dificultats, és clar, baixava del llit d'infant i a la llum dels llamps, descalç, entrava a l'habitació dels pares i, com un serpent, m'entaforava en el seu llit cercant la seva escalfor amiga. El pare no es donava compte de la intrusió, però la mare, s'ha de dir que ho esperava. Ves per on, s'estableixen interessants paral·lelismes entre les guerres galàctiques i els esforçats muntanyencs escaladors pirinencs i, en un altre, el tendre amor filial dels infants que cerquen l'escalfor amiga de la mare les nits de llamps i trons. És maco!